Arxiu d'etiquetes Dret a l’habitatge

A Barcelona hi ha més de 36.000 unitats familiars en llista d’espera per accedir a un pis amb lloguer social, segons constata l’informe anual del Síndic de Greuges de Barcelona del 2017. El 2017 s’han produït 2.591 desnonaments a la ciutat, més de 85% de lloguers

4 abril de 2018

Les famílies de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca de Barcelona (PAH BCN) hem dit prou.
Prou de les traves administratives per accedir a la Mesa d’emergència.
Prou del menyspreu per part de les oficines d’habitatge en criminalitzar-nos per no poder pagar el lloguer.
Prou a una llista d’espera de més de 9 mesos perquè ens adjudiquin un pis de lloguer social i poder començar de 0.
Prou de pilotes fora per part de les administracions i no assumir responsabilitats.

Avui hem ocupat el consorci de l’habitatge de Barcelona al carrer Bolívia 105 per fer palès, en primer lloc, que la Mesa d’emergència no dona resposta a les famílies que es troben en situació d’emergència habitacional. Famílies que han accedit a la Mesa d’emergència i que en la seva espera han pogut ser desnonades, sense cap alternativa habitacional, o en el millor dels casos reubicades en una pensió durant uns dies i després “campi qui pugui”.

La Saadia, la Nadia, la Irene, el Rachid, la Marina, el Theo entre altres, han accedit a la Mesa d’emergència i estan a l’espera de l’adjudicació de l’habitatge en lloguer social. Totes elles han patit més de 2 desnonaments estant en llista d’espera de la Mesa d’emergència. Elles, que no estan soles, ja que compten amb el suport de la PAH de Barcelona, encara resisteixen a la seva llar. Gràcies a la solidaritat de la ciutadania i a les convocatòries de #stopdesnonaments s’han pogut paralitzar els desnonaments, però tenen noves dates: 10 abril, 15 abril, 23 de maig… I mentrestant a l’espera de l’adjudicació del lloguer social via Mesa d’emergència que no arriba, han de (re)patir les conseqüències més violentes de l’emergència habitacional, com són els desnonaments, amb tots els efectes sobre la seva salut que comporten, per no parlar dels efectes sobre la salut dels menors a càrrec seu.

En segon lloc, avui hem ocupat la seu del carrer Bolívia per exigir informació referent a les cessions de pisos amb entitats financeres. Què ha sigut dels 1.800 pisos que havia de cedir el BBVA i que tan sols han cedit 14 a l’Ajuntament de Barcelona? On són els 1.000 habitatges que la Generalitat cedia a l’oficina d’habitatge de Catalunya? Quines cessions d’altres bancs o fons voltor s’han efectuat? Són algunes de les preguntes que volem que ens contestin els responsables de la Mesa d’emergència. 

En tercer lloc, i per concloure, des de la PAH de Barcelona, com és habitual ens avancem a les institucions i proposem una sèrie de mesures que pal·liarien la situació de col·lapse que es viu avui en dia a la Mesa d’emergència de Barcelona. Mesures de sentit comú, com són:

• Moratòria del desnonament fins al reallotjament, ja que no s’entén que les famílies que són favorables a la mesa d’emergència i estan esperant que se’ls adjudiqui el pis d’emergència hagin de patir durant l’espera diferents desnonaments amb les conseqüències en la salut i en els menors que ocasiona la situació de veure’s constantment amenaçades.
• Finalització del cens de pisos buits abans d’acabar l’any i començar d’immeditat el procés de sancions per tenir-los desocupats.
  
• Cessió de tot habitatge buit en mans de grans tenidors (fons voltor i entitats financeres).
• Lloguer social a càrrec dels grans tenidors per a les famílies a les quals volien desnonar, tal com establia la Llei 24/2015: cap desnonament per part de grans tenidors sense un lloguer social.
• Creació de pisos pont, Cataf i habitatge temporal, via projecte APROP, per evitar les pensions i els albergs.
• Que les famílies residents en locals comercials sense cèdula d’habitabilitat, quan són desnonades, també entrin a la Mesa D’emergència.

Des de la PAH de Barcelona no permetrem que se segueixin vulnerant els drets humans i que les famílies en situació de vulnerabilitat continuïn patint les conseqüències de la inacció dels poders públics que han de protegir-les i garantir el seu dret a l’habitatge.