El passat 31 de març vam assistir a l’entrega de la Medalla d’Or al Mèrit Cívic a títol pòstum a la Mària Sánchez Ledesma, periodista de RTVE Catalunya, qui ens va deixar el passat 16 de març després d’una llarga lluita contra una malaltia. Durant l’acte, que va tenir lloc el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, vam tenir l’oportunitat d’expressar-li el nostre condol a amics i familiars de la Mària, i de llegir unes paraules de comiat cap a una professional que sempre va demostrar una sensibilitat excepcional amb els problemes socials, especialment amb l’habitatge, i que va contribuir en la lluita contra els desnonaments des del vessant informatiu. Compartim amb vosaltres el que la Lucia Delgado, portaveu de la PAH Barcelona, va llegir llavors:
He escrit unes paraules que voldria compartir amb totes vosaltres. He de dir que mai em va costar tant escriure com aquesta vegada.
La realitat que costa estar avui aquí i alhora us dono les gràcies per poder ser-hi.
No sé ben bé quan ens vam conèixer amb la Mària. El que si sé, és que en tots els saraus que convocàvem des de la PAH estava ella. I estava no solament per cobrir el tema sinó que mostrava preocupació i interès per què estàvem reivindicant. És així com a poc a poc vam començar a teixir confiança. Parlàvem una mica cada cop que ens veiem i em preguntava en relació amb la família en qüestió que estàvem aturant el desnonament o buscant un reallotjament digne, o sobre el context de la convocatòria de premsa.
Sempre la veia compromesa i amb una motivació extra d’explicar amb cura una situació difícil o delicada. I ho feia a les distàncies curtes, en entrevistes a casa de les famílies i al carrer en plena roda de premsa amb altres companyes. Crec que és una bona característica de com era ella, que sempre deia “si això pot ajudar”…
Me’n recordo que un dia vam ocupar un BBVA per a exigir solucions a diferents famílies que tenien desnonament i no va venir premsa. Vaig estar enviant missatges a diferents periodistes i l’única que va respondre va ser ella, que va aparèixer per cobrir la notícia. No va ser un bon dia per mi, era un d’aquells que sembla que t’has oblidat com parlar. Ella va tenir molta paciència, era una persona que et cuidava i et feia sentir segura en comptes de sortir corrent. Crec que vam repetir la decla almenys 7 vegades. Quan vaig tornar a casa aquell dia, després de l’acció, tenia un missatge d’ella preguntant-me si s’havia arribat a donar solució a les famílies, junt amb l’enllaç de la notícia.
En 2020 amb la pandèmia em va enviar algun missatge, preguntant com estàvem i com anàvem fent en una situació que semblava de pel·lícula. En el meu cas, va coincidir que en aquesta època jo estava embarassada del meu primer fill, Nahuel. Me’n recordo que un dels primers actes que vam fer just després que no hi havia tantes restriccions era que havíem convocat a una roda de premsa davant els jutjats per què s’iniciaven de nou els desnonaments i la Mària just no podia venir. Em va enviar un missatget perquè havia vist que estava embarassada. Aquesta temporada vam parlar de filles i embarassos.
Aquest parell de pinzellades, encara que siguin poques, em sembla que mostren com era la Mària per mi: una persona amb qui podies comptar, sincera i compromesa.
Crec que puc dir que trobarem a faltar a la Mària, no solament per part de la PAH, sinó de tots els moviments que defensen els drets socials.
Descansa en pau, Mària. Et trobarem a faltar i et recordarem sempre.
