Arxiu d'etiquetes Melanie

Des de la PAH, fem una crida a totes les persones que estiguin patint una situació de desnonament: no esteu soles

Comunicat sobre el suïcidi d’una dona abans de ser desnonada a Barcelona

Volem expressar la nostra profunda tristesa i enviar el nostre condol a la família i entorn de la víctima

De nou, la mort de la Melanie és fruit del fracàs de les Administracions a l’hora de protegir el dret a l’habitatge

Dilluns, 15 de maig de 2023

Avui dilluns comencem la setmana de la pitjor manera possible: lamentant la mort d’una dona que s’ha llevat la vida a Barcelona abans de ser desnonada. Segons els mitjans que han cobert la notícia, es deia Melanie i feia uns 3 o 4 anys que vivia al pis, pagant religiosament el seu lloguer i des de fa uns mesos que no podia pagar perquè s’havia quedat sense feina i estava passant per un mal moment personal. A partir de llavors, la fundació propietària del pis va interposar una demanda per desallotjar-la i el dia del desnonament els membres de la comitiva van entrar al pis i van trobar el seu cos sense vida. La Melanie no era usuària dels serveis socials, tot i que des de l’Ajuntament es va activar el SIPHO per acompanyar-la i ella en va rebutjar l’ajuda.

Des de la PAH, en primer lloc, volem expressar el nostre dolor en conèixer un altre cas on una afectada pel problema de l’habitatge acaba per no trobar cap sortida i perd la vida. Ens imaginem la vergonya, l’angoixa, la tristesa i la solitud que la Melanie devia haver sentit i que li impedia buscar −o inclús acceptar− ajuda. Ho sabem molt bé perquè a la PAH, en el dia a dia, hem de lluitar no només amb els desnonaments en si, sinó en els seus efectes sobre la vida de les persones, concretament sobre la salut mental; de fet, hem publicat fins a dos informes −un el 2020 i l’altre el 2022− juntament amb altres entitats i l’Agència de Salut Pública de Barcelona alertant del problema. Així mateix, no podem deixar d’imaginar-nos què hagués passat si la Melanie hagués arribat a alguna de les assemblees de les diferents organitzacions del moviment per l’habitatge: potser hauria vist que ella no estava sola. D’aquesta situació també és possible sortir-ne de la mateixa manera que ho han fet tantes altres persones, que han trobat en el moviment un espai on desterrar la vergonya que acompanya el −suposat− fracàs de perdre la feina i la llar, agafar valor i confiança per explicar-se i, sobretot, sense sentir-se jutjada, condemnada i privada d’ajuda per no poder seguir els protocols que marquen les institucions.   

Les entitats socials que treballem per la defensa dels drets humans com l’habitatge, hem reiterat una vegada i una altra a les diferents administracions, que els diferents protocols que s’aproven fallen a l’hora de donar resposta a aquelles casuístiques més complexes i que és precisament en aquests casos més difícils que l’ajuda mútua i la solidaritat tenen un efecte multiplicador en el benestar de les persones. Ho veiem cada dilluns a les nostres assemblees fa més de 14 anys. Què és el que passa quan aquesta persona, per desconeixement o per incapacitat no pot seguir els mecanismes que s’imposen des dels serveis socials? Doncs, la indefensió absoluta.

De nou, que la Melanie hagi decidit llevar-se la vida, demostra que els poders públics han fracassat a l’hora de garantir l’habitatge, ja que aquest és l’últim refugi que tenim les persones quan tota la resta de coses van malament. Per què seguim considerant aquest refugi com un bé de mercat? Com és possible que existeixi tan sols la noció de prendre-li l’habitatge a algú i deixar-la al carrer en aquesta situació? L’Administració fa anys que té les nostres propostes sobre la taula: prohibir els desnonaments sense alternativa, augmentar el parc públic d’habitatge, invertir recursos en els serveis socials i en l’atenció proactiva, integral i personalitzada de les afectades, entre d’altres. És qüestió de voluntat política.  S’ha aprovat una llei d’habitatge estatal sense fer cas a l’ONU ni a la PAH, prohibir els desnonaments sense alternativa habitacional. Mentre no sigui així, els moviments socials mirarem d’arribar a aquelles persones que no tenen ni veu ni força per seguir els protocols i continuarem lluitant, en nom d’aquelles persones a qui no vam arribar a ajudar a temps, com la Melanie, el Jordi i l’Alicia, entre d’altres. No són suïcidis, són assassinats! 

Des de la PAH, fem una crida a totes les persones que estan patint i que corren el risc de perdre la llar: no esteu soles. No dubteu a venir a les nostres assemblees per buscar ajuda i acompanyament; us trobareu amb moltes de nosaltres, que també hem passat per aquí, i sabem que existeix una sortida. Lluitarem plegades per defensar les nostres cases i canviar les lleis injustes!