Arxiu d'etiquetes Pactos de silencio

PerPAH_Bcn

El dret a l’habitatge està amenaçat pel capitalisme encara que mai l’ha garantit

El dret a l’habitatge és sistemàticament vulnerat al nostre país. Tot i que l’article 47 de la Constitució el garanteix en realitat les lleis, la Justícia i la policia actuen només garantint el drets de la propietat i de la Banca. La banca privada, l’oligarquia dels Senyors dels diners, és la responsable última d’aquest retrocés.

Un dels fets que ho demostren són les compres de deute titulitzat dels bancs amb inversions massives del Banc Central Europeu per convertir l’habitatge en un actiu d’inversió. En convertir l’habitatge en un luxe inabastable per a les classes populars han acabat transformant les ciutats per un procés de gentrificació que expulsa al veïnat més pobre.

Els mercats de capitals i hipotecaris són el nucli d’aquesta contrarevolució contra el dret a l’habitatge. La Banca espanyola es permet interpretar al seu favor la jurisprudència europea i els drets humans sense que cap polític la contradigui. La nostra classe política assistia amb una sorprenent passivitat a més de 875.000 execucions hipotecàries d’habitatges que han acabat en mans debancs o fons voltors. Un vendaval s’ha dut el sistema de Caixes d’Estalvi que sanejades amb diner públic s’han regalat als 4 grans bancs amb tots els actius immobiliaris a preu de 1€.

Avui la bombolla del lloguer arriba a les ciutats mitjanes del nostre país causant milers de desnonaments que ni el Govern de Pedro Sánchez té voluntad d’aturar modificant la Llei d’Arrendaments Urbans perquè gairebé tots els contractes se signen en el mercat lliure amb rendes que es mengen la major part dels pressupostos familiars. Arriben els desnonaments invisibles a la finalització del contracte que suposa pujades de la renda inassumibles.

Les llars són empesos a l’ocupació o a un submón d’economia submergida de relloguer d’ habitacions o locals sense llicència. Més d’un milió de llars a l’àrea metropolitana de Barcelona en 27 municipis, 1 de cada 4 ciutadans, estan obligats a viure en condicions molt precàries. Això mostra que les estadístiques de l’Estat espanyol no entren en les zones fosques del dret a l’habitatge per evitar la vergonya dels organismes internacionals de drets humans. Totes aquestes penúries contrasten amb el suport total al sector immobiliari que és un pilar de l’economia espanyola i ve de la mà del sector financer amb un pes aclaparador a l’IBEX35.

És una unió sagrada beneïda des de l’any 1959 pel franquisme amb la cèlebre frase: “volem una Espanya de propietaris no de proletaris”. Ja en la democràcia l’esquerra espanyola va adoptar aquest model franquista sense dir ni piu. Així les polítiques públiques d’habitatge de mig segle han estat continuades millores legislatives, pressupostàries i fiscals perquè el sector immobiliari-financer espanyol parasiti millor a l’Estat.

Espanya és un dels països europeus que proporcionalment ha gastat més diners en habitatge. Parlem de 77.560 milions en tres dècades de desgravacions fiscals a la compra de primer habitatge, diners que acabaven en mans de promotors i de la Banca que feia el seu agost amb milions d’hipoteques constituïdes. El Pla franquista d’habitatge va ser la renúncia de l’Estat espanyol a usar aquests 77.560 milions, la major part en governs del PSOE, per construir un parc d’habitatge públic assequible que avui hauria estat la salvació d’aquests milions de desnonats.

Des del punt de vista dels impostos Espanya és un paradís fiscal per als propietaris d’habitatges llogats. Anualment des de fa dècades l’Estat regala també milers de milions d’euros al sector privat amb el trampós argument de la promoció del lloguer, amb els desastrosos resultats que coneixem. Entre l’Impost de Societats i l’IRPF suposaven el 2014 més de 10.000 milions d’euros d’elusió fiscal pels propietaris – 2’5 vegades el pressupost de Sanitat – que com partida pressupostària es tornarà insostenible en poc temps. Perquè ens fem una idea, el 2016 el Banc d’Espanya assegurava que un habitatge s’amortitzava en 10 anys entre lloguers, beneficis fiscals i valor de revenda. Cap negoci té avui aquest rendiment.

Les casualitats de la història econòmica recent han fet que els interessos de la burgesia espanyola cassin amb els interessos que dominen l’escena de la Unió europea i l’euro. El sector immobiliari i financer, vaixells insígnia del capitalisme espanyol, en una economia desregulada i oberta, s’han convertit en un lloc privilegiat d’inversió per als capitals especulatius internacionals que ha trobat a Espanya un paradís de les desregulacions. I es que els partits constitucionals han fet de la Llei d’Arrendaments Urbans – la Lau- l’arma perfecta perquè fons especulatius operant des de paradisos fiscals desnonin a plaer. Per això, milers de llars es veuen empesos a l’ocupació com a única possibilitat de tenir un sostre mentre els mitjans de comunicació la criminalitzen per justificar mesures legislatives cada vegada més dures contra els precaris.

En mig els municipis gairebé sense capacitat fiscal ni legislativa, i intervinguts per l’article 135, afronten milers de desnonaments amb tímides mesures que acaben finançant amb els seus pressupostos minvants lloguers desbordats exigits per la Propietat que fa xantatge al dret a l’habitatge.

Les nostres organitzacions que estem hi ha aquí presents en aquest acte de denúncia pública de la corrupció en els serveis a la nostra gent gran volem agrair en primer lloc la invitació per explicar els problemes en l’habitatge i poder unir veus perquè només la unitat de la classe treballadora i la lluita ens pot permetre donar un tomb a una situació que s’ha tornat insostenible fins que tothom costat s’aixequi i DIGUI PROU!

Manifest llegit per PAC Badalona, Associació 500×20 i PAH Barcelona en la presentació del documental Pactos de Silencio.