La llei de l’impost sobre els habitatges buits no garanteix la mobilització de l’enorme parc d’habitatge buit que existeix a Catalunya.
Existeix el risc de que es converteixi en una cortina de fum per deixar d’aplicar altres mesures com les sancions o la pròpia ILP habitatge.
Catalunya és la comunitat autònoma de l’Estat que lidera el rànquing de desnonaments. Des de 2008 fins avui s’han produït més de 50.000 desnonaments a Catalunya. En els darrers tres mesos s’han realitzat 2.958 desnonaments, una xifra que suposa el 22% de l’Estat i que representa un 5,3% més de desnonaments respecte el mateix període de l’any anterior. D’aquests, més de la meitat ja corresponen al lloguer.
Aquesta realitat té dues grans cares. Per un costat la dels pisos buits, que segons les darreres dades oficials disponibles són de 448.000 pisos buits a Catalunya, la majoria dels quals -es calcula que uns 100.000- en mans de les entitats bancàries. A Catalunya, avui el percentatge d’habitatge buit representa el 13% del total del parc.
Pel que fa a l’habitatge social, les dades són igualment alarmants. Actualment, el Parc públic lloguer no arriba als 30.000 pisos, que representa tan sols un 1% del parc. Aquest percentatge és molt menor a la mitjana de la Unió Europea que es situa en el 18%.
En front d’aquesta situació de deixadesa per part de les Administracions, cada dia són més les persones que no tenen cap més alternativa que recórrer a l’infrahabitatge, per exemple, a través del relloguer d’habitacions per part de famílies senceres. En molts d’aquest casos ha hagut de ser la ciutadania organitzada, a través de campanyes com la Obra Social de la PAH la que faci efectiu el dret a l’habitatge que ha reallotjat avui ja a més de 2000 persones.
En aquest context, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca porta molts anys insistint al govern de la Generalitat que adopti mesures valentes i a l’alçada de les circumstàncies. A més d’aturar els desnonaments i oferir una segona oportunitat a les families; aconseguir mobilitzar habitatge cap al lloguer social és un dels elements claus per frenar l’emergència habitacional. Els pisos buits que haurien de servir per ampliar el parc públic de lloguer hi són, només cal anar a buscar-los i la Generalitat té plenes competències com per fer-ho.
Les Administracions local ja estan fent passos en aquest sentit. Gràcies a la pressió ciutadana, els ajuntaments estan començant a multar pisos buits en mans d’entitats financeres i estan reallotjant les families ja que no poden seguir donant l’esquena a la ciutadania ni als centenars de milers de famílies que saturen els serveis socials. La inactivitat de la Generalitat aboca a les families a la misèria i deixa sols als Ajuntaments que veuen com es colapsen dia dia els serveis socials dels municipis i els seus barris s’omplen d’habitatge buït d’on s’han expulsat families, que, a més, es degraden.
Recordem que la moció de la PAH perquè s’apliqui la LCDH 2007 s’ha presentat a més de 166 Ajuntaments i s’ha aprovat en 120 d’ells, entre els quals tenim els municipis més grans de Catalunya i on viu el 68% de la població catalana. 16 municipis ja estan aplicant la moció i la llei catalana pel dret a l’habitatge. L’experiència més avançada, la de Terrassa, demostra que multar serveix per mobilitzar habitatge buït dels bancs: 2500 expedients oberts, una quarantena de sancions i més de 100 habitatge cedits.
En aquest sentit avui hem portat una sèrie de consideracions en la compareixença al Parlament en motiu de la proposta de Llei de tribut per l’habitatge buit:
Anem molt tard i molt lents. Recordem que la Llei 18/2007, pel Dret a l’Habitatge de Catalunya, ja contemplava la possibilitat de mobilitzar pisos buits. Han hagut de passar vuit anys perquè comenci a desenvolupar-se les mesures que preveu la Llei per mobilitzar-los. Mentrestant, cada dia hi ha 30 desnonaments a Catalunya i perdre l’oportunitat d’afrontarlos mobilitzant habitatge és molt greu. Quants desnonaments haguéssim pogut evitar? A quantes families haguéssim pogut reallotjar si haguéssim moblitzat habitatge buït abans?
