La llei de l’impost sobre els habitatges buits no garanteix la mobilització de l’enorme parc d’habitatge buit que existeix a Catalunya.
Existeix el risc de que es converteixi en una cortina de fum per deixar d’aplicar altres mesures com les sancions o la pròpia ILP habitatge.
Catalunya és la comunitat autònoma de l’Estat que lidera el rànquing de desnonaments. Des de 2008 fins avui s’han produït més de 50.000 desnonaments a Catalunya. En els darrers tres mesos s’han realitzat 2.958 desnonaments, una xifra que suposa el 22% de l’Estat i que representa un 5,3% més de desnonaments respecte el mateix període de l’any anterior. D’aquests, més de la meitat ja corresponen al lloguer.
Aquesta realitat té dues grans cares. Per un costat la dels pisos buits, que segons les darreres dades oficials disponibles són de 448.000 pisos buits a Catalunya, la majoria dels quals -es calcula que uns 100.000- en mans de les entitats bancàries. A Catalunya, avui el percentatge d’habitatge buit representa el 13% del total del parc.
Pel que fa a l’habitatge social, les dades són igualment alarmants. Actualment, el Parc públic lloguer no arriba als 30.000 pisos, que representa tan sols un 1% del parc. Aquest percentatge és molt menor a la mitjana de la Unió Europea que es situa en el 18%.
En front d’aquesta situació de deixadesa per part de les Administracions, cada dia són més les persones que no tenen cap més alternativa que recórrer a l’infrahabitatge, per exemple, a través del relloguer d’habitacions per part de famílies senceres. En molts d’aquest casos ha hagut de ser la ciutadania organitzada, a través de campanyes com la Obra Social de la PAH la que faci efectiu el dret a l’habitatge que ha reallotjat avui ja a més de 2000 persones.
En aquest context, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca porta molts anys insistint al govern de la Generalitat que adopti mesures valentes i a l’alçada de les circumstàncies. A més d’aturar els desnonaments i oferir una segona oportunitat a les families; aconseguir mobilitzar habitatge cap al lloguer social és un dels elements claus per frenar l’emergència habitacional. Els pisos buits que haurien de servir per ampliar el parc públic de lloguer hi són, només cal anar a buscar-los i la Generalitat té plenes competències com per fer-ho.
Les Administracions local ja estan fent passos en aquest sentit. Gràcies a la pressió ciutadana, els ajuntaments estan començant a multar pisos buits en mans d’entitats financeres i estan reallotjant les families ja que no poden seguir donant l’esquena a la ciutadania ni als centenars de milers de famílies que saturen els serveis socials. La inactivitat de la Generalitat aboca a les families a la misèria i deixa sols als Ajuntaments que veuen com es colapsen dia dia els serveis socials dels municipis i els seus barris s’omplen d’habitatge buït d’on s’han expulsat families, que, a més, es degraden.
Recordem que la moció de la PAH perquè s’apliqui la LCDH 2007 s’ha presentat a més de 166 Ajuntaments i s’ha aprovat en 120 d’ells, entre els quals tenim els municipis més grans de Catalunya i on viu el 68% de la població catalana. 16 municipis ja estan aplicant la moció i la llei catalana pel dret a l’habitatge. L’experiència més avançada, la de Terrassa, demostra que multar serveix per mobilitzar habitatge buït dels bancs: 2500 expedients oberts, una quarantena de sancions i més de 100 habitatge cedits.
En aquest sentit avui hem portat una sèrie de consideracions en la compareixença al Parlament en motiu de la proposta de Llei de tribut per l’habitatge buit:
Anem molt tard i molt lents. Recordem que la Llei 18/2007, pel Dret a l’Habitatge de Catalunya, ja contemplava la possibilitat de mobilitzar pisos buits. Han hagut de passar vuit anys perquè comenci a desenvolupar-se les mesures que preveu la Llei per mobilitzar-los. Mentrestant, cada dia hi ha 30 desnonaments a Catalunya i perdre l’oportunitat d’afrontarlos mobilitzant habitatge és molt greu. Quants desnonaments haguéssim pogut evitar? A quantes families haguéssim pogut reallotjar si haguéssim moblitzat habitatge buït abans?
La proposta de Llei afegeix noves causes per donar cobertura als propietaris que mantenen pisos buits. Es tracta de casos d’incompliment que ja estaven previstos en la llei d’habitatge i que amb el redactat actual de la llei de tribut s’eximeix de pagar l’impost. Destaca el punt c) de l’article 2.6 que preveu com a causa justificativa: “que l’habitatge estigui hipotecat amb clàusules contractuals que impossibilitin o facin inviable la destinació de l’habitatge a un ús diferent al que inicialment s’havia previst quan es va atorgar el finançament”, situació en que estan la majoria de promocions immobiliàries. Tampoc hauran de pagar els habitatges de més de 120m², ni els que es trobin fora d’àrees de demanda residencial forta i acreditada que fixa el Pla pel Dret a l’Habitatge. Considerem que és totalment injustificat i inacceptable eximir aquestes situacions del pagament de tribut.
Les quantitats que es preveuen per l’impost són irrisòries. Les persones jurídiques que mantinguin pisos buits -en contra de l’ús social de l’habitatge- hauran de pagar una quantitat anual progressiva d’entre 500, 825 o 1650 euros, en funció del nombre d’habitatges buits que s’acumulin. Comparat amb les sancions màximes que permet la Llei pel Dret a l’Habitatge (900.000 euros) la quantitat del tribut sembla una broma de mal gust, o simplement una mesura per reduir la pressió que està fent la ciutadania organitzada sobre el Govern i entitats financeres.
En definitiva, l’existència d’un tribut no ha de ser excusa per no aplicar la sanció ni per deixar d’adoptar noves mesures. La desocupació d’un habitatge per més de dos anys sense causa justificada no només és el fet imposable que justifica el tribut, sinó que també és una infracció per la utilització anòmala de l’habitatge. És en base al procediment sancionador que les Administracions poden intervenir ordenant l’ocupació i imposant multes molt més quantioses (de fins a 900.000 euros). La coincidència de supòsits no ha d’impossibilitar, de cap de les maneres, que s’apliquin les dues mesures. Amb tot, si la voluntat és mobilitzar pisos buits, per què s’utilitza un tribut si la via sancionadora és més efectiva?
Ens preocupa i ens temem que l’impacte d’aquesta Llei en el parc de públics buits de Catalunya sigui mínim. En aquest sentit, no hi cap mena de dubte de que la sanció és una via molt més efectiva que el tribut per assegurar la mobilització dels pisos buits al mercat de lloguer, especialment en els casos dels pisos en propietat d’entitats bancàries i grans propietaris. Quin missatge donem a la població quan un Govern decideix incomplir la seva obligació d’aplicar la llei i renuncia a sancionar el que la llei defineix com a «incompliment molt greu en matèria de qualitat del parc immobiliari»?
Per tant, exigim valentia als grups parlamentaris perquè estem front una situació d’emergència que tan sols es revertirà amb polítiques que realment garanteixin la mobilització dels pìsos buits i la creació d’un parc de lloguer social. La Llei de Tributs no pot ser una nova cortina de fum per deixar de prendre mesures com la sanció a les entitats bancàries que acumulen pisos buits o el lloguer social forçós per les famílies en risc de desnonament. En aquest sentit, la ILP que està promovent la PAH, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, agrupa un conjunt de sis mesures que permetran revertir les greus dificultats en l’accés a l’habitatge a Catalunya, acabant amb els desnonaments i la pobresa energètica.
Sobre el autor