Les dades publicades avui per l’Ajuntament de Barcelona mostren que moltes de les afirmacions alarmistes que feien certs partits i mitjans són totalment falses
Avui l’Ajuntament de Barcelona ha fet públic un informe basat en les dades del Ministeri de l’Interior sobre denúncies per ocupació a nivell de comunitats autònomes i províncies i en dades de denúncies totals per ocupacions a la ciutat de Barcelona facilitades pels Mossos d’Esquadra.
En l’informe es detalla l’evolució del nombre de denúncies per ocupació en precari en 2019 i 2021, que és la següent:
 |
Cal posar el focus en les següents dades de l’informe per analitzar-les en la seva globalitat: que de les persones ateses pel servei SIPHO, el 40% eren situacions en precari/ocupacions; només 3 d’aquestes situacions van ser ocupació del domicili habitual, és a dir, un 0,1%; i que el gruix de les ocupacions (73%) tenen lloc en habitatges de grans tenidors −el 79% dels quals són entitats financeres−, dades que desmenteixen les campanyes comunicatives d’alguns partits polítics i mitjans que repeteixen any rere any, especialment en aquesta època, que qualsevol pot perdre la llar a mans de qui es veu obligat/da a ocupar. Campanyes que només volen alarmar a la ciutadania i criminalitzar a les persones vulnerables.
Des de la PAH de Barcelona afirmem que aquestes dades reafirmen la nostra tesi: les ocupacions sense títol habilitant són una forma precària d’accés a l’habitatge, inestable i insegura, que és causada per l’augment de desnonaments, l’alça dels preus de lloguer i la manca d’un parc públic per reallotjar o accedir a un habitatge a preu assequible. A l’informe “Emergència habitacional, pobresa energètica i salut. Informe sobre la inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020” es detalla que el 19% de persones que es veuen obligades a ocupar un habitatge ho fan perquè prèviament han patit un desnonament per impagament o increment sobtat del lloguer. Alhora aquestes dades demostren que la majoria d’ocupacions tenen lloc en pisos buits en mans de bancs i fons voltor −paradoxalment, els propietaris que més desnonen−, per la qual cosa és fàcil deduir que aquests tenidors estan mantenint grans volums de pisos buits amb l’objectiu d’especular a costa d’un dret fonamental. L’Administració té el deure de fer complir amb la funció social de l’habitatge i, per tant, d’utilitzar eines com la Llei 24/2015 i la Llei 1/2022 antidesnonaments, que contempla l’obligació, pels grans tenidors, de fer lloguers socials a les famílies, així com obligar-los a cedir habitatges buits.
Cal entendre, doncs, que la realitat de les ocupacions és el resultat de l’exclusió social de famílies que han patit diversos desnonaments i que visibilitza les desigualtats i la precarietat cronificada de capes cada cop més àmplies de la societat. Es tracta, doncs, del resultat de no impulsar polítiques i lleis d’habitatge valentes ni tampoc de dotar de pressupostos les partides corresponents per revertir la greu situació actual. La futura Llei d’Habitatge estatal podria ser una oportunitat per revertir aquesta tendència i garantir l’accés a un habitatge digne a les famílies vulnerables. Exigim a la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona que apliquin amb contundència les lleis antidesnonaments i posin multes als grans tenidors que deixen els seus habitatges buits. No pot ser que hi hagi gent sense casa i cases sense gent!
Mentrestant, animem a les famílies de tot Catalunya a què s’apropin a les nostres assemblees per defensar el seu dret a un habitatge digne. No esteu soles!