Compartim el reportatge publicat originalment a Catalunya Ràdio que tracta la problemàtica actual de l’habitatge i en el qual han participat unes quantes persones de la PAH Barcelona.
Habitatge, entre el dret i la mercaderia
“Tots els espanyols i les espanyoles tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.”
Article 47 de la Constitució espanyola
Primer va ser el preu de compra i ara el de lloguer. L’encariment de l’habitatge ha abocat moltes persones a situacions complicades i, en alguns casos, desesperades: viure en condicions insalubres, triar entre tenir llum o pagar el lloguer, poder permetre’s només una habitació o ocupar un pis buit.
Es calcula que a Catalunya hi ha 11.000 persones sense llar i 53.000 en situació d’exclusió residencial. Això, mentre una Barcelona cada cop més gentrificada es converteix en un pol d’atracció per a inversors de tot el món, incloent-hi companyies com la nord-americana Blackstone, que, amb una inversió de més de 20.000 milions d’euros des del 2012, és el fons amb més propietats immobiliàries d’Espanya.
La gentrificació és un fenomen urbà que expulsa les classes populars dels barris cèntrics. Els veïns i veïnes de tota la vida són substituïts per persones amb més poder adquisitiu, que volen viure en zones de moda i pròximes a l’oferta cultural i de lleure.
Si a aquest fenomen s’hi suma un turisme massiu, ciutats com Barcelona es converteixen en un caramel per als grans tenidors. Però la tendència a l’alça dels lloguers no només afecta Barcelona. El barri vell de Girona ha vist un augment dels preus de fins al 40%, enmig d’una efervescència turística alimentada per esdeveniments globals com el rodatge de la sèrie “Joc de trons”.
Evolució del preu mitjà dels contractes de lloguer a diversos municipis
Les afectades, la cara visible de les disfuncions del sistema
El que per a uns és benefici per a d’altres és dificultat. Una de les cares més amargues són els desnonaments, amb una nova modalitat: els desnonaments oberts. El jutge no especifica ni el dia ni l’hora en què s’intentarà fer fora la persona. En ser per sorpresa, als moviments socials els és més complicat aturar-los.
L’any passat aquest tipus de desnonaments es van multiplicar per sis a Barcelona. Al març va entrar en vigor un decret del govern espanyol per prohibir-los, però es continuen fent.
Raquel Aparicio, el seu marit i les seves dues filles menors ho van patir de primera mà. Després de set intents, els van fer fora del pis on vivien.
La Raquel recorda l’angoixa quan sentia un cop de porta o veia un policia al carrer, i el moment en què l’ordre de marxar va arribar:
“Vaig agafar les nenes i em vaig tancar a l’habitació. No era capaç de pensar.”
Una de les set peticions per fer fora la Raquel era un desnonament obert. Amb el suport de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori Desc i el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, ha portat el seu cas al Tribunal Constitucional. És el primer sobre un desnonament obert que arriba a aquest òrgan judicial.
La sentència pot trigar dos o tres anys. Malgrat que a la Raquel ja no li servirà, la resolució pot establir un precedent per a altres famílies i suposar un primer pas per, si cal, arribar a la justícia europea.
Mentre espera rebre un pis de la mesa d’emergència, ella i la seva família s’allotgen en un aparthotel que paga l’Ajuntament de Barcelona.
Catalunya va recuperar l’any passat l’anomenada llei antidesnonaments i contra la pobresa energètica, que havia quedat suspesa durant dos anys per un recurs del PP al Constitucional.
Aquesta llei, sorgida d’una ILP, obliga bancs, immobiliàries i fons d’inversió a oferir un lloguer social a les famílies vulnerables i evitar així que es quedin al carrer. L’incompliment els pot comportar sancions. Els particulars n’estan exempts encara que sumin un nombre considerable de propietats.
La legislació, però, no ha comportat les solucions esperades. Per motius diferents, la Manuela, el Juan Carlos, la Fadoua, el Roger o la Míriam no es poden permetre un habitatge digne. Són la cara visible de les disfuncions del sistema.
Clica a cada imatge per saber la seva història:
Quan la pensió no arriba per pagar el lloguer
Lloguers massa elevats, pensions precàries i sous insuficients expliquen una part del problema. L’Administració hauria d’oferir alternatives, però els seus serveis estan saturats.
L’Albino porta dos anys esperant un pis. Dues dècades treballant a la mina li van provocar bronquitis crònica i silicosi, una inflamació dels pulmons per inhalació de pols de sílice. Una màquina l’ajuda a respirar, però cada dues setmanes ha d’ingressar d’urgències a l’Hospital del Mar.
L’Albino viu de lloguer al Raval en un pis sense ascensor. Cobra una pensió de 1.000 euros i en paga 430 de lloguer gràcies a una ajuda. La seva dona, amb obesitat mòrbida, fa gairebé 2 anys que no surt al carrer perquè no pot baixar les escales. Amb els seus problemes respiratoris, a ell també li costa molt sortir de casa.
Un arquitecte de l’Ajuntament va certificar que el pis on s’estaven no era apte i els van acceptar a la Mesa d’emergència. Els metges de l’Hospital del Mar van fer informes sobre el seu estat de salut perquè els serveis socials agilitzessin els tràmits, sense resultat: el 27 d’octubre farà dos anys que esperen.
Encara li queda un any de contracte, però l’Albino reconeix que no pot més:
“He de moure cel i terra, però un any més aquí no aguanto, és que no aguanto ni dos mesos!”
Les persones grans són a l’ull de l’huracà. La pensió mitjana a Catalunya és avui d’uns 1.000 euros, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, poc més dels 930 euros que costa un lloguer de mitjana a Barcelona.
Tenir una propietat tampoc no és sinònim de tenir ingressos suficients. Molts pensionistes es veuen obligats a complementar la pensió amb productes com la nua propietat, la renda vitalícia o la hipoteca inversa, opcions que prenen un pis com a garantia. Aquestes fórmules interessen especialment a bancs i inversors perquè els permeten adquirir habitatges a preu de ganga. Abans de contractar-les, convé assessorar-se i mirar bé la lletra petita.
Si es té en compte que el 2030 un de cada quatre catalans tindrà més de 65 anys i que la meitat de les noves llars avui són de lloguer, sembla que el problema tot just acaba de començar.
Els nous damnificats del mercat immobiliari
Tot i que inadequat, l’Albino i la seva dona tenen un sostre i això fa que la seva situació no sigui considerada d’extrema urgència.
Per als casos més greus i de necessitat immediata, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa a finals del 2015 el Servei d’Intervenció en Situacions de Pèrdua de l’Habitatge i Ocupacions (SIPHO). Atén cada setmana uns 70 casos, però en moments punta pot arribar al centenar.
L’objectiu del SIPHO és mitjançar, acompanyar i orientar les persones afectades per desnonaments per tal d’evitar situacions traumàtiques.
Els seus responsables reconeixen que la mediació no sempre és possible i que caldria millorar la coordinació, tant amb els Serveis Socials com amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Els desnonaments són els casos més greus i els que més han sortit als mitjans, però no són l’únic problema ni el més nombrós en relació amb l’accés a l’habitatge. Hi ha un gruix de ciutadans que, tot i tenir un contracte de feina, no es poden permetre un lloguer o una hipoteca. Són el que es coneix com els treballadors pobres. A Catalunya n’hi ha més de mig milió.
Aquesta és la situació de la Yoli. Amb el seu marit a l’atur, el seu sou no era suficient per arribar a final de mes i pagar el pis. Els van desnonar.
Ara treballen tots dos, però no es poden permetre la fiança d’un lloguer.
“És una vergonya. D’on volen que traguem 3.500 euros?”
Viuen en una habitació que els costa 500 euros al mes perquè no compleixen els requisits per accedir a una ajuda al lloguer.
Per beneficiar-se’n, s’ha de cobrar menys de 21.257 euros anuals vivint sol, i pagar menys de 900 euros de lloguer, uns criteris que han quedat obsolets.
Existeixen pisos assequibles?
Si no es compleixen els requisits per accedir a una ajuda, hi ha l’opció d’acudir a la borsa de lloguer social. Són pisos que els propietaris han cedit a l’Ajuntament a canvi de garanties i avantatges econòmics, però hi ha molta demanda.
L’altra opció és sol·licitar un habitatge de protecció oficial. En 8 anys, la llista d’espera s’ha doblat. Només l’any passat s’hi van inscriure més de 125.000 famílies, i només se’n van acabar de construir 677 de nous.
Als anys 60, Barcelona disposava de 200.000 pisos de protecció oficial, però ara només en queden 19.000 amb aquesta qualificació. Sense aquesta reducció, l’habitatge públic representaria avui un terç del parc immobiliari de la ciutat.
A la poca oferta s’hi sumen el mal ús i l’abús. L’Ajuntament de Barcelona va començar l’any passat a fer inspeccions d’ofici als pisos de protecció oficial. Dels 2.500 que ha revisat, ha trobat irregularitats en gairebé el 10%.
Els problemes per accedir a un pis han fet que diverses entitats també s’arromanguin per trobar solucions. És el cas de la Fundació Hàbitat3, que busca pisos buits per a famílies vulnerables.
Els propietaris que hi participen cobren entre un 10 i un 20% menys que el preu de mercat a canvi d’un compromís de pagament i que el pis serà retornat en bones condicions. En el cas que sigui necessària una rehabilitació, la Fundació es fa càrrec d’una part.
Els propietaris i les reticències a llogar
A l’altra cara de la moneda hi ha els propietaris, que denuncien pressions i desprotecció.
Montserrat Calvet, advocada, fa més de 20 anys que representa propietaris. Afirma que abans no s’arribava al desnonament perquè s’assolien acords, però ara la situació és molt diferent.
“Moltes vegades és el llogater el que no té interès a parlar amb el propietari i arribar a un acord. Et diuen directament que els interessa que els posis una demanda perquè, d’aquesta manera, a través de l’Administració, se’ls escurça el termini per accedir a un pis social.”
El procés judicial per autoritzar un desnonament s’hauria de resoldre en tres mesos, però acaba allargant-se nou mesos de mitjana. Si és un cas complicat, el tràmit pot durar fins a dos anys.
Viena, la solució?
Tothom –l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i entitats socials com l’Observatori DESC i el Sindicat de Llogaters – coincideixen que hi ha un problema d’accés a l’habitatge i que caldria construir més habitatge públic, que ara no arriba al 2%.
L’Ajuntament de Barcelona ha comprat 700 pisos per incorporar-los al mercat de lloguer i ha creat la Unitat contra l’Emergència Residencial. “La bona voluntat hi és”, diuen des de la plataforma “Fem Sant Antoni”, però consideren que no n’hi ha prou perquè continua l’expulsió de veïns i veïnes i de comerços de tota la vida, i no només en aquest barri. La taca s’estén ara al Poble-sec.
Els promotors també demanen fer més habitatge privat i parlen de construir-ne d’assequible, però des de l’Observatori DESC i el Sindicat de Llogaters reclamen com a necessària la regulació.
L’arquitecte David Bravo, expert en gentrificació, defensa un canvi de paradigma i proposa com a inspiració el model de Viena. A la capital austríaca hi ha un terç d’habitatge de lloguer públic, un terç gestionat per cooperatives i un terç de lloguer privat regulat.
La gran pregunta és: Com es pot aplicar aquest model aquí? Als anys 60 el parc de lloguer a Barcelona era del 70% i el de propietat de 30%. Ara és tot el contrari. David Bravo creu que és possible revertir els percentatges perquè, a més dels habitatges i locals infrautilitzats, hi ha prou sòl per construir pisos nous; per exemple, els terrenys municipals de la Fira de Montjuïc o cobrint les Rondes.
Per frenar la pujada de preus, la Generalitat ha aprovat via decret aplicar topalls als lloguers. Es pren com a límit l’índex de referència, és a dir, el preu mitjà de la zona, calculat a partir dels contractes dipositats a l’Incasòl i afegint-hi un 10%. No hi ha sancions per als propietaris que se saltin les limitacions del decret. Els llogaters que paguin per sobre del topall podran reclamar la diferència amb la mediació de la Generalitat o per via judicial.
La normativa sembla no convèncer a ningú. Les plataformes pel dret a l’habitatge creuen que les excepcions del decret el converteixen en paper mullat i els propietaris tornen a sentir-se desprotegits.
El Banc d’Espanya ja ha dit que desaconsella aquest tipus de mesures perquè fan que hi hagi menys pisos de lloguer disponibles. Experiències prèvies tampoc no han funcionat. París i Berlín van intentar regular els preus de lloguer, sense èxit.
Les discrepàncies fan que la pilota torni a estar a la teulada de les administracions. D’elles dependrà frenar l’especulació i garantir a tota la ciutadania el dret a l’habitatge.
CRÈDITS:
Edició: Carla Pedret i Laia Ortega
Redacció: Laia Ortega, Carla Pedret, Eva Pineda, Jordi Canal, Maria Rovira i Nati Adell
Coordinació de disseny: Sílvia Costa
Disseny i maquetació: Mercè Sabanés