No ens organitzem només per resistir. Ens organitzem per guanyar. I sabem que la nostra força és la solidaritat i la lluita col·lectiva.
Fa anys que resistim. Que ens organitzem, que aixequem la veu, que ens plantem davant de bancs, jutjats i portes blindades per impedir que ens expulsin de casa. Cada vegada que una llogatera, una hipotecada, una família ocupant o una veïna del barraquisme s’aixeca i diu “prou!”, el poder tremola. I per això ens volen silenciar.
Vivim una ofensiva repressiva contra qui defensa el dret a l’habitatge. Plataformes, sindicats i col·lectius han rebut denúncies, judicis, multes. Volen que abandonem la lluita, que deixem de molestar, que callar sigui l’única sortida. Però nosaltres tenim una resposta clara: no ens faran callar. Quan ens toquen a una, ens troben a totes.
Perquè això va de molt més que de pisos. Va de barri, de drets, de dignitat.
Ens diuen que el problema de l’habitatge només existeix quan afecta famílies de classe mitjana, amb feines estables i noms fàcils de pronunciar. Però sabem que el negoci immobiliari ens destrossa a totes, i comença per les que ho tenen més difícil: les migrants, les treballadores precàries, les famílies dels barris obrers, on la crisi del 2008 mai es va acabar.
I ho diem clar: tant si pagues hipoteca com si vius de lloguer, tant si ocupes com si comparteixes habitació, el problema de fons és el mateix. I la lluita també ha de ser la mateixa.
Ens volen dividides. Ens volen enfrontades. Però nosaltres trenquem el relat de la por i el menyspreu. Ens neguem a mirar cap a una altra banda mentre continuen els desnonaments.
No ens fa por parlar de racisme. Ni de classe. Perquè sabem que no hi ha justícia sense combatre totes les formes d’opressió. I sabem que la classe treballadora migrant hi té molt a dir. Netejant cases, treballant al camp, cuinant per tothom mentre no té papers, mentre l’assetgen, mentre la criminalitzen, mentre la desnonen. Aquesta és la realitat que alguns prefereixen invisibilitzar. I aquesta és la realitat que s’organitza. Les acusen de no integrar-se. Però potser que la millor manera de fer seva la cultura d’aquest país és abraçar la seva millor tradició: la de lluita obrera i barrial. Dels carrers de Sant Roc als blocs de Canovelles, de La Mina a La Font de la Pólvora, de Nou Barris al Besòs, sabem d’on venim. I sabem cap on anem.
Perquè no ens organitzem només per resistir. Ens organitzem per guanyar. I sabem que la nostra força no són els diners, ni les lleis, ni els despatxos: és la solidaritat i la lluita col·lectiva.
Ens ho ha ensenyat la història del moviment obrer. Les conquestes que avui donem per fetes –la jornada de vuit hores, les vacances pagades, el dret a vaga– no van ser cap regal. Van ser fruit de la lluita organitzada, de sindicats combatius que van plantar cara al poder. I ara, davant el negoci de l’habitatge, toca aplicar aquesta mateixa lliçó.
Perquè els bancs tenen les lleis a favor seu. Els rendistes, el suport mediàtic. Els fons vampírics, milers d’habitatges buits. Però nosaltres tenim una cosa molt més poderosa: la capacitat de plantar-nos i dir “fins aquí”.
Necessitem un moviment d’habitatge valent, arrelat, que passi a l’ofensiva. Que no es conformi amb parar desnonaments, sinó que lluitin per la remunicipalització, per la cessió d’ús, per l’expropiació, per l’expulsió dels fons vampírics. Per una altra manera d’habitar i de viure.