Discurs en l’acte polític a la plaça de Can Fabra com a tancament d’una jornada de la macroenquesta per tota Catalunya
Avui som aquí per la Carol que no sap si el mes que ve seguirà a la seva casa. Per la Lorena i el seu fill nounat amb ordre de desnonament en un parell de setmanes. Pel Francisco, jubilat, el futur del qual amb l’habitatge assegurat depèn de CaixaBank, per la Vilma, que amb contracte de lloguer social vigent veu com la propietat, el mateix fons que li va arrabassar el pis, l’ha posat a la venda per a inversors que puguin continuar especulant. Per la Francesca que de viure en un pis, s’ha vist al carrer i a viure en una habitació.
Avui som aquí per tantes i tantes persones que viuen al limit i sense saber quan perdran el seu dret a sostre perquè la propietat vol guanyar més.
I som aquí amb ràbia.
En 2025 es va produir un desnonament cada 4 minuts, cada 4 minuts algú perdia la seva casa. La immensa majoria per no poder pagar el lloguer. Encara així enguany hem viscut com s’eliminava la moratòria antidesnonaments. D’un cop de ploma, 70.000 procediments suspesos van tornar a activar-se. Setanta mil famílies. De cop. Sense alternativa. Sense pla B.
Hem vist com es tombava la pròrroga de lloguers que protegia tres milions de persones els contractes de les quals vencen enguany o el que ve. Tres milions de persones que ara no saben què passarà quan arribi la seva data.
Els culpables? Junts, PP, Vox, PNV. I també el PSOE amb la seva politica de titulars buits. Sempre els mateixos en contra de qualsevol avanç social i de drets.
En contra de tots els avanços per a garantir el dret a l’habitatge que sense la pressió popular i les propostes elaborades pels moviments socials no haguessin estat possibles. Avanços que ens estan llevant i per això cal organitzar-se.
Ara volen anar més lluny: una llei que faciliti els desnonaments expressos per a bancs i fons d’inversió. Que rebaixi a la meitat el llindar per a ser considerat vulnerable. Que elimini els topalls de lloguer a Catalunya.
Que ningú us digui que això és inevitable. Que és el mercat. Que no hi ha una altra manera. Això té responsables clars. Són decisions polítiques concretes, preses per persones concretes, amb conseqüències concretes sobre vides concretes.
Conseqüències com veure l’alarmant augment de les execucions hipotecàries, reflex clar de com augmenta la precarietat de la classe treballadora. Ningú està fora de perill. Però també una mostra clara de com portem gairebé dues dècades sense posar fre, ni solució, ni alternativa al que ha costat a més d’un milió de famílies perdre la seva llar.
I nosaltres portem anys dient-ho: cada desnonament, pel motiu que sigui, que s’executa sense alternativa residencial és una violació de drets fonamentals.
Per això el moviment per l’habitatge ens organitzem, ens coordinem
Mentre hi hagi una família amb un paper del jutjat a la mà, serem aquí. Mentre hi hagi un fons voltor intentant tirar a algú de la seva casa, serem aquí. Mentre es continuï votant a favor dels rendistes i en contra de les persones, serem aquí, posant els nostres cossos com autodefensa col·lectiva cap a un sistema que oprimeix i expulsa dels nostres barris i ciutats a qui menys te.
Perquè això no és una crisi, és una elecció política.
Nosaltres també triem: triem alçar la veu, triem quedar-nos, triem organitzar-nos fins que deixi de costar-nos la vida.
I exigirem a qui faci falta:
- La prohibició dels desnonaments
- La baixada dels preus de lloguer
- Els contractes indefinits
- Acabar amb les compres especulatives i prohibir la venda d’habitatge habitat
Aquestes mesures són el mínim per poder viure dignament. I si no es compleixen, els treballadors i treballadores sabem que tenim a les nostres mans la convocatòria d’una vaga general, que demostri que, sense nosaltres, res funciona.
Ni salaris per terra ni habitatge pels núvols.
Cap a la vaga general!