Un dissabte de juliol ens vam reunir al local de la PAH unes deu persones. Aquesta vegada, però, no ens convocava cap assemblea, grup de treball ni taller d’assessorament. Ens vam trobar entre revistes, tisores, fotografies i retalls de diaris, buscant diferents maneres d’expressar allò que ens travessa en el dia a dia: qui som, quins problemes tenim i com moltes de les situacions que vivim, encara que sovint semblin individuals, responen a problemes estructurals.
Parlar de persones que no poden pagar el lloguer, que necessiten mudar-se o que són reallotjades als afores de Barcelona forma part d’una quotidianitat que ens travessa i ens fa entendre que la ciutat ens expulsa. Per això vam decidir parlar del desplaçament de les persones que construeixen la seva vida en un barri i que, de sobte, ja no es poden permetre continuar vivint-hi, per no normalitzar aquesta situació. Vam decidir parlar de les relacions que es trenquen quan hem de marxar, dels espais que desapareixen i de les dificultats per construir una vida en comú quan la precarietat travessa cada vegada més aspectes de la nostra quotidianitat.
Mentre retallem, enganxem i compartim idees, també sorgeix una reflexió sobre com han canviat els nostres barris. Recordem un temps en què coneixíem les persones que vivien al nostre voltant, menjàvem al carrer, compartíem espais i ens organitzàvem més entre veïnes i veïns. El carrer era un lloc de trobada i la vida quotidiana oferia oportunitats per conèixer-nos, ajudar-nos i construir relacions de confiança.
Avui sentim que moltes d’aquestes pràctiques s’han anat perdent en una ciutat cada vegada més individualista. Cada cop sembla més difícil trobar espais on reunir-nos i construir relacions que vagin més enllà d’una salutació a l’escala. La vida es torna més individual, les relacions socials passen cada vegada més per les pantalles, la precarietat ens absorbeix i gairebé no tenim temps per conèixer les persones que tenim al costat.
Moltes de nosaltres, migrants llatinoamericanes, també vivim aquesta desterritorialització a través del fet de travessar fronteres. Sabem què significa sentir-se part d’un barri on «tothom es coneixia» i haver-lo de deixar per buscar millors oportunitats, un barri on les olors, els costums i els carrers sempre havien format part del nostre dia a dia. Avui transitem sovint entre dues o tres ciutats: aquella on vivim i aquella on érem. Sovint, amb el contrast contundent de les persones que, amb els seus comentaris, ens fan sentir de fora, com va compartir una companya: «Pel fet de ser del Perú, van donar per fet que no era propietària al meu edifici i em van deixar fora de les reunions».
Però podem separar aquests canvis de les transformacions que viuen els nostres barris? L’encariment de l’habitatge, la precarietat, el racisme i l’expulsió de veïnes i veïns no només determinen on podem viure. També afecten les nostres relacions, la nostra capacitat d’organitzar-nos i la possibilitat de sentir que formem part d’una comunitat. Com podem fer barri si cada vegada és més difícil continuar vivint-hi?
A la PAH sabem que la lluita per l’habitatge va molt més enllà d’aconseguir un lloguer assequible, aturar un desnonament o negociar un deute. Tot això és fonamental, però també ho és allò que construïm mentre lluitem. En l’acompanyament, les converses, els àpats compartits i els espais que obrim per trobar-nos es teixeixen relacions que ens sostenen. La PAH es converteix així no només en un espai de lluita, sinó també en un lloc on compartir preocupacions, aprendre col·lectivament i construir vincles. Per a moltes de les que som aquí, la PAH és la nostra manera de fer barri, a través de la lluita col·lectiva.
Potser recuperar el barri no vol dir tornar exactament a com eren les coses abans, sinó preguntar-nos quines relacions volem construir avui i com podem generar noves formes de trobada, suport mutu i organització. Davant d’un model de ciutat que converteix l’habitatge en un negoci i amenaça la nostra possibilitat de continuar vivint als llocs on hem construït les nostres vides, trobar-nos i organitzar-nos també és una forma de resistència.
Fer barri és construir una frontera contra l’expulsió. Una frontera feta de cossos, cures, afectes i organització. És trobar-nos quan la por ens vol aïllar, acompanyar-nos quan ens intenten fer fora i convertir la fragilitat de cadascuna en la força de totes.
Allà on el mercat expulsa, el barri resisteix: aquí ens quedem. Perquè fer barri també és defensar el dret a quedar-nos, a cuidar-nos i a continuar construint una vida en comú.
DESCARREGAR EL FANCINE