Avui es compleixen 44 anys de l’aprovació de la Constitució vigent, que a l’article 47, estableix:
“Todos los españoles y españolas tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos.”
Pel que podem afirmar que, des de fa 44 anys, l’article 47 està sent incomplert. Els poders públics ni han promogut les condicions necessàries, ni han establert les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, ni de bon tros han impedit l’especulació; és més, també podem afirmar sense por a exagerar que, en moltes ocasions, les polítiques d’habitatge aplicades l’han promogut i facilitat, mentre impedien que la comunitat participés de les plusvàlues que ha generat l’acció urbanística.
Les constants subvencions públiques a la promoció, construcció i adquisició d’habitatges, i més recentment els ajuts al lloguer, constitueixen simples transferències d’ingents quantitats de diners públics a butxaques privades, sense que la comunitat hagi participat en les plusvàlues generades, almenys en el que a Parc Públic d’Habitatge es refereix. A més, han convertit el bé habitatge en un simple objecte de consum i d’inversió, és a dir, un bé destinat a l’especulació.
L’habitatge ha de ser tractat com a bé social de primeríssima necessitat, com a Dret Humà i fonamental, perquè disposar d’un habitatge digne i adequat, és la condició sine qua non per a poder accedir a altres Drets Fonamentals, impossibles d’exercir sense ell, com encertadament ha assenyalat la Comissària europea de Drets Humans, senyora Dunja Mijatovic, després de la seva recent visita a Espanya.
Com a simple objecte de consum que és actualment, només es pot accedir a l’habitatge segons el nivell de renda disponible. Amb uns preus del lloguer desorbitats per l’especulació, unes condicions de compra inassolibles, uns salaris molt baixos, la inexistència de Parc Públic i unes xifres escandaloses de desnonaments, la capacitat de la població d’accedir a aquest Dret, cada cop és més limitada i excloent.
Encara que no pinta bé, tenim ara l’ocasió de canviar això, mitjançant l’aprovació de la qual el govern «progressista» ha denominat Llei pel Dret a l’Habitatge, però el contingut actual del qual està força lluny de canviar alguna cosa, si els Poders Públics, el Govern progressista i les Corts no assumeixen l’obligació constitucional de promoure les condicions necessàries aprovant la Llei pertinent. Disposen de totes les nostres propostes, depèn de la seva voluntat d’atendre la població o mantenir l’especulació.
La PAH, i moltes altres organitzacions estarem molt pendents i bel·ligerants perquè acabi sent així.
Sí que es pot!
