El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és una jornada per reivindicar la igualtat i recordar que l’opressió patriarcal continua present en múltiples àmbits de la nostra vida. Un dels espais on aquesta desigualtat es manifesta amb cruesa és en l’accés a l’habitatge, un dret fonamental que segueix condicionat per factors econòmics, socials i de gènere.
Les dones, especialment les més vulnerables, s’enfronten a enormes obstacles per accedir a un habitatge digne i segur. Les dones joves que busquen independència es troben amb un mercat laboral inestable i precaritzat, amb contractes temporals, sous baixos i jornades parcials. Per a moltes, l’única opció viable és compartir pis, cosa que en el millor dels casos significa conviure amb gent desconeguda en habitatges cars i mal condicionats. Altres, directament, no poden sortir de la seva llar familiar, veient-se obligades a posposar la seva independència més enllà del que voldrien. Per a les dones sense parella, viure soles és un privilegi inabastable. L’accés a una hipoteca és més difícil amb un sol salari, i els lloguers han pujat tant que és més econòmic compartir o viure en parella. Passats els 40 anys, compartir pis deixa de ser una opció desitjable, però sense una alternativa viable moltes dones es veuen atrapades en una situació d’inestabilitat o dependència econòmica de familiars o exparelles.
Moltes dones víctimes de violència de gènero no poden deixar el seu agressor perquè no tenen prou recursos per accedir a un habitatge propi on protegir-se a si mateixes i als seus fills i filles. La manca d’alternatives habitacionals les obliga a romandre en entorns perillosos, mentre les polítiques d’habitatge públic continuen sense donar respostes suficients a aquesta emergència. Les dones grans que han treballat tota la vida per a mantenir les seves llars s’enfronten a un nou perill: els fons d’inversió que busquen despullar-les dels seus habitatges per seguir especulant amb el mercat immobiliari. Amb pensions de misèria i residències amb preus inassolibles, moltes es veuen en la indigència o lluitant contra desnonaments injustos en les seves pròpies cases.
Les dones migrants enfronten una doble discriminació: pel seu origen i les condicions laborals precàries. Moltes treballen sense contracte o amb sous en B, la qual cosa impedeix que puguin accedir a lloguers regulats o hipoteques. A més, pateixen racisme immobiliari, amb propietaris que es neguen a llogar-les habitatges per prejudicis o directament els imposen condicions abusives. Per a moltes dones trans, aconseguir una ocupació estable continua sent un desafiament, a causa de la discriminació en el mercat laboral. Històricament, això ha portat a moltes d’elles a la prostitució com a única via de supervivència econòmica. Sense una feina fixa i sense ingressos regulars, l’accés a un habitatge digne és pràcticament impossible. L’exclusió social i la transfòbia en el mercat de lloguer fan que moltes acabin en situacions de vulnerabilitat extrema i sense llar.
Les condicions precàries laborals i un habitatge impossible també condicionen la llibertat de la dona per a triar ser mare. La inestabilitat econòmica i la manca d’accés a una llar digna obliguen moltes dones a postergar la maternitat fins a assolir una estabilitat que, en molts casos, arriba tard. Això ha fet que les clíniques de fertilitat trobin un negoci lucratiu en la desesperació de dones que, després d’anys esperant condicions òptimes per tenir fills, es veuen obligades a recórrer a tractaments costosos quan la seva fertilitat ha disminuït amb l’edat.
A més, per a aquelles dones que són mares, la càrrega de les cures dels fills i filles recau majoritàriament sobre elles, cosa que dificulta encara més el seu accés a un habitatge digne. La manca de conciliació laboral porta a moltes a reduir la seva jornada de treball, la qual cosa implica menys ingressos i, per tant, menys possibilitats econòmiques per independitzar-se o mantenir una llar pròpia. Altres es veuen forçades a renunciar a la seva carrera professional, quedant en una posició de dependència econòmica o en situació de precarietat. Moltes també pateixen violència patrimonial, un tipus de violència econòmica exercida a través del control dels recursos financers, impedint-les accedir a un habitatge propi o utilitzant-lo com a eina de coerció per mantenir-les lligades a relacions d’abús. La manca de polítiques de conciliació i suport a la criança no només reforça la desigualtat de gènere, sinó que a més perpetua un sistema en què l’habitatge continua sent un privilegi inaccessible per a moltes dones.
L’accés a un habitatge digne no pot ser un privilegi sinó un dret garantit per a totes les persones. Tot i això, el patriarcat i el capitalisme es combinen per continuar excloent les dones d’aquest dret fonamental. Per això, aquest 8M, des de La PAH, reivindiquem que la lluita feminista i la lluita per l’habitatge van de bracet.
- Perquè sense igualtat econòmica, no hi ha independència.
- Perquè sense habitatge digne, no hi ha llibertat.
- Perquè si en toquen una, responem totes.
Exigim mesures reals perquè cap dona hagi de triar entre la precarietat i un sostre!
