Al mateix temps que augmenten els desnonaments, amb una mitjana diària de sis a Barcelona, les polítiques de Collboni a favor de l’especulació i no de les famílies han disparat els casos pendents de taula d’emergència a nivells històrics
La PAH denunciem amb absoluta contundència el col·lapse de la Mesa d’Emergència de Barcelona, que ja acumula 743 casos pendents de reallotjament de famílies desnonades o en situació de vulnerabilitat, la xifra més alta registrada fins a la data.
Aquesta dada brutal evidència la crua realitat d’una ciutat que segueix sense garantir un dret bàsic: el dret a un sostre. Mentrestant, centenars de famílies sobreviuen atrapades en pensions saturades, moltes en condicions insalubres, entre plagues, humitats i amuntegament. El que hauria de ser una solució provisional es converteix, per a massa persones, en uns llimbs indefinits, sense horitzó de sortida. Això per a les que tenen la sort de no quedar-se directament al carrer.
Però el més greu és que aquesta emergència no és fruit únicament de la falta de recursos, de les dificultats administratives o de les excuses habituals. El que estem veient és la conseqüència directa d’unes decisions polítiques que estan afavorint el negoci d’uns pocs a costa dels drets de la majoria.
Perquè mentre la llista d’espera de la Mesa d’Emergència no deixa de créixer, l’Ajuntament continua sense aplicar amb la contundència necessària la Llei 24/2015, que li permetria mobilitzar habitatges buits de grans tenidors i ampliar de manera immediata el parc de lloguer social. Una eina legal que tenim des de fa anys gràcies a la lluita social, però que roman infrautilitzada per falta de voluntat política; i això passa mentre Collboni es passeja per Europa amb ovacions com el gran defensor del dret a l’habitatge, amb eloqüència i paraules buides que no es corresponen amb la realitat que vivim a Barcelona, on desnonament rere desnonament comprovem l’enduriment de serveis socials o la deriva de la SIPHO, que ha passat de ser part de la solució a part del problema.
Parlem d’un govern municipal que no és capaç de garantir sostre a les famílies, que continua facilitant la transformació del parc d’habitatge en pisos turístics, alimentant una turistificació desbocada que expulsa a les famílies de les seves cases, els seus barris i de la ciutat. No n’hi ha prou amb titulars per a revertir la situació a tres anys vista, quan ja sigui insostenible, cal posar cartes en l’assumpte des d’ara mateix, o les suposades mesures es queden en un mer brindis al sol. Per si no n’hi hagués prou, el govern de Collboni també amenaça de desmuntar la mesura del 30% —una de les poques eines que obliguen a destinar part de les noves promocions privades o rehabilitacions integrals a habitatge assequible— cedint de nou a les pressions dels lobbies immobiliaris i especuladors.
En resum: mentre creixen els desnonaments i es cronifica l’emergència habitacional, les polítiques municipals estan afavorint que l’habitatge deixi de complir la seva funció social per a ser tractada únicament com a mercaderia, com un actiu financer més. Aquesta és l’arrel del problema: no és una crisi d’habitatge, és una crisi d’especulació consentida, que ja massa vegades s’ha pagat amb vides humanes, com dijous passat en el Raval. Des de La PAH exigim mesures immediates, valentes i estructurals. Un pla de xoc i urgent sense més excuses. Aplicació ferma de la Llei 24/2015. Ampliació real del parc públic d’habitatge. Fi de la turistificació descontrolada. Blindatge i reforç del 30%. I, sobretot, un canvi de prioritats polítiques que posi la vida de les persones per davant dels beneficis dels fons d’inversió i el negoci immobiliari.
No podem deixar de posar el focus en les nefastes conseqüències per a la infància. La falta de reallotjaments urgents i les llargues estades en pensions tenen un impacte devastador en nenes, nens i adolescents, que es veuen arrossegats a una vida marcada per la inestabilitat, sense un espai segur ni condicions adequades per a créixer, descansar o estudiar. Viure en habitacions compartides, sovint sense llum natural, sense cuina ni privacitat, genera un estrès constant que afecta el seu desenvolupament emocional, la seva salut i el seu rendiment escolar. Aquestes situacions vulneren drets fonamentals i condemnen a molts menors a una infància travessada per la precarietat i l’exclusió, quan el que necessiten és estabilitat, arrelament i una llar digna on créixer i desenvolupar-se com a persones.
El dret a l’habitatge no es negocia. No pararem fins que totes les famílies tinguin garantit una llar digna. Els habitatges són per a les persones, no per als fons ni per als turistes.