Ser dona també significa tenir més dificultats per accedir a un habitatge digne, i això no és casualitat
Parlar d’habitatge no és parlar només de metres quadrats, hipoteques o contractes de lloguer. Parlar d’habitatge és parlar de drets, de seguretat, d’autonomia i, sobretot, de possibilitats. I quan posem les ulleres feministes, la realitat és clara: ser dona també significa tenir més dificultats per accedir a un habitatge digne, i això no és casualitat.
La bretxa salarial continua marcant les nostres vides. Les dones cobrem gairebé un 20% menys que els homes, i aquesta diferència no és una xifra abstracta: es tradueix en menys capacitat d’estalvi, més precarietat i més dependència econòmica. Mentrestant, el preu del lloguer és exactament el mateix. El mercat no té en compte la desigualtat estructural. Les despeses no baixen perquè els nostres ingressos siguin més baixos. I així, el que aparentment és una qüestió econòmica es converteix en una barrera d’entrada i en una forma de violència estructural que limita la nostra llibertat.
Quan parlem de violència masclista sovint pensem en l’agressió física. Però hi ha una altra violència, més silenciosa i menys visible, que travessa moltes vides: no poder marxar. No poder deixar una relació violenta perquè no tens recursos propis. No poder trencar amb l’agressor perquè no tens on anar. Sense una alternativa habitacional real, la llibertat és teòrica. I la independència, impossible.
Aquesta realitat s’agreuja encara més en el cas de les dones migrades. Aproximadament la meitat de les persones migrades són dones, i moltes d’elles pateixen discriminació a l’hora d’accedir a un lloguer. Se’ls exigeixen més garanties, se les descarta pel seu origen o pel seu cognom, se’ls tanquen portes sense explicacions. Això també és violència. Això també és racisme. Un racisme que opera des del mercat immobiliari i que expulsa, discrimina i precaritza.
La precarietat habitacional també té rostre de dona en les famílies monoparentals. Vuit de cada deu estan encapçalades per dones. Moltes vegades soles, amb criatures a càrrec, amb jornades parcials o salaris insuficients. La dificultat per accedir a un habitatge assequible no és només un problema individual: és una càrrega que recau sobre projectes de vida sencers i que condiciona el futur de moltes criatures.
A tot això s’hi suma una realitat persistent: les dones continuem assumint la major part de les cures. Cuidem el doble. Sostenim la vida quotidiana, les criatures, les persones grans, les dependents, la logística invisible que fa que tot funcioni. Però el sistema no ens sosté a nosaltres. La sobrecàrrega física i mental redueix oportunitats laborals, limita ingressos i incrementa la vulnerabilitat davant qualsevol crisi. Quan el sistema falla, som nosaltres qui absorbim l’impacte.
La violència adopta també noves formes com la violència digital. L’assetjament a les xarxes, la difusió d’imatges personals, les falses identitats, són pràctiques que amb les que convivim diàriament. Despullar una dona amb intel·ligència artificial sense el seu consentiment és violència sexual digital. Una de cada cinc dones joves ja ho ha patit. No és futur, és present. És una agressió que genera por, ansietat i exposició pública, i que afecta també la nostra autonomia i la nostra seguretat. La tecnologia no és neutral quan reprodueix les desigualtats de sempre.
Per això és important entendre que la violència no és només un cop. És no poder marxar. És no tenir casa. És no poder començar de zero. Sense habitatge digne no hi ha autonomia real. I sense autonomia, la igualtat és només un discurs buit.
Defensar el dret a l’habitatge és defensar la possibilitat de triar, de protegir-se, de reconstruir-se. És defensar la vida. Per això la lluita per l’habitatge és també una lluita feminista.
Davant d’aquesta realitat, però, no estem soles. Ens organitzem, ens donem suport, ens acompanyem i ens defensem col·lectivament. Quan la vulnerabilitat és estructural, la resposta també ha de ser-ho. La força compartida transforma la por en acció i la precarietat en resistència.
L’habitatge no és només un sostre. És seguretat. És autonomia. És futur.
L’habitatge també és feminisme, i defensar-lo és defensar-nos!
