El desnonament de la Francesca no és una excepció ni un error puntual: és el resultat directe d’un sistema que expulsa, d’unes polítiques que arriben tard o no arriben, i d’haver convertit la vida en una línia de negoci a costa de l’habitatge.
La convocatòria d’aquest matí era el segon intent de desnonament després que el passat divendres la solidaritat i la força col·lectiva aconseguissin aturar-lo. Avui, en canvi, el sistema ha fet la seva feina: fer fora una dona de 63 anys, vulnerable, amb una malaltia greu a l’esquena i amb una vida que s’ha anat esmicolant al ritme d’un lloguer que ja no podia pagar. La Francesca va entrar en vulnerabilitat econòmica després de patir un càncer que li va enfonsar els ingressos i, quan va arribar el moment de renovar el contracte, la propietària —amb cinc habitatges en propietat— li va deixar clar quin és el valor de la vida de les persones: “No et renovo el lloguer perquè puc guanyar més si et faig fora”. Aquesta frase no és només una mostra de cinisme. És el resum perfecte del model d’habitatge que tenim.
Durant mesos, la Francesca va poder resistir gràcies a la moratòria antidesnonaments. Durant aquest temps, la propietària ha estat cobrant les compensacions públiques que marcava el caigut escut social. És a dir, diners de totes per sostenir un contracte que havia trencat per guanyar més. En el moment en què aquesta protecció ha caigut, no han passat ni dos mesos perquè la maquinària s’activés i la Francesca acabés al carrer.
Mentrestant, les administracions i la seva burocràcia no estan a l’alçada de la realitat del carrer. L’Ajuntament de Barcelona, sota el govern de Collboni, ha respost amb un protocol tan de mínims que sembla una broma: 15 dies de pensió i després, espavila’t. Una solució indigna, temporal i profundament insuficient que vulnera tant la Llei 24/2015 catalana com la legislació estatal d’habitatge, que obliguen a garantir un reallotjament digne per a les persones desnonades en situació de vulnerabilitat. La Francesca porta més de dos anys esperant un habitatge de la mesa d’emergència que no arriba. Mentrestant, les administracions i la seva burocràcia no estan a l’alçada de la realitat del carrer. L’Ajuntament de Barcelona, sota el govern de Collboni, ha respost amb un protocol tan de mínims que sembla una broma: 15 dies de pensió i després, espavila’t. Una solució indigna, temporal i profundament insuficient que vulnera tant la Llei 24/2015 catalana com la legislació estatal d’habitatge, que obliguen a garantir un reallotjament digne per a les persones desnonades en situació de vulnerabilitat. La Francesca porta més de dos anys esperant un habitatge de la mesa d’emergència que no arriba. Dos anys de llistes d’espera, de silencis administratius, de drets reconeguts sobre el paper però inexistents a la pràctica.
Dos anys que avui desemboquen en un desnonament que no s’hauria d’haver produït mai i del qual l’Administració i l’àmbit polític són directament culpables per permetre que petits i grans propietaris especulin amb un bé essencial, i per no afrontar l’emergència amb la contundència necessària per garantir alternatives reals. Avui no només han desnonat la Francesca, s’ha tornat a evidenciar que el dret a l’habitatge continua sent paper mullat.
Des de la PAH Barcelona denunciem:
- La violència d’un mercat que expulsa persones vulnerables per maximitzar beneficis.
- L’incompliment sistemàtic de les lleis per part de les administracions.
- La responsabilitat directa de les institucions que, amb la seva inacció, permeten que persones com la Francesca acabin al carrer.
No és un cas aïllat, és un patró i, davant d’això, només hi ha dues opcions: mirar cap a una altra banda o organitzar-se per aturar-ho. La PAH ho tenim clar, i tu?