Tingueu present que quan parleu dels ocupes o d’aquesta Llei parleu de persones com jo

PerPAH_Bcn

Tingueu present que quan parleu dels ocupes o d’aquesta Llei parleu de persones com jo

Ahir van finalitzar les rondes de compareixences d’entitats, institucions, organitzacions i experts per fer defensar o fer aportacions a la nova Proposició de llei d’ampliació de les mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional que acabarà amb milers de desnonaments. Ara sí que entrem en la recta final per aprovar-la al Parlament.

A continuació compartim la compareixença de la Jéssica Casals, família afectada per l’anul·lació del Decret Llei 17/2019:

En primer lloc vull donar les gràcies per poder estar avui aquí. Per a mi és un orgull i a la vegada una gran responsabilitat estar aquí present per parlar en nom de les afectades amb problemes d’habitatge, sigui d’hipoteca, de lloguer o per ocupació. Us explicaré el meu cas que de fet és un exemple del que cada dia he vist en les assemblees de la PAH i us demano que us poseu al meu lloc, i al de milers de famílies i persones amenaçades per desnonaments. No parlaré molt perquè no hi estic acostumada i perquè amb poc es pot dir molt.

Em dic Jéssica Casals, tinc 34 anys i tinc 3 fills, Dylan, Derek i Gala, de 7, 4 i 1 any. Des de l’endemà de complir els 16 anys vaig començar a treballar a l’empresa on avui dia ja fa 16 anys que hi treballo com a comercial de vendes, i sóc “ocupa”.

L’any 2015 em vaig separar de la meva parella, amb la que portava 13 anys i 10 vivint junts, fins aquell moment tot va anar bé, però em vaig trobar que amb els meus ingressos, m’era impossible llogar un pis a preu de mercat i poder donar una vida digna i tranquil·litat als meus fills. Ningú em volia llogar un pis a mi sola amb el meu contracte i el meu sou.

Una amiga em va parlar d’un pis que estava buit des de feia anys. D’aquelles promocions que van quedar penjades i vaig decidir entrar-hi a viure ara fa 4 anys.

A mi, el fet de viure d’ocupa, sempre m’ha fet molt de respecte. Pensava que jo mai arribaria a aquesta situació, però, al final, em vaig veure obligada, quan vaig veure que no arribava a final de mes, i no m’ajudaven de cap manera. Sempre em tancaven les portes.

Recordo que em deien: “Amb 1.110 euros ja en tens prou”. Però és que no. Són com a mínim 700 euros per al pis, l’aigua, la llum, el gas, i no em quedava per pagar res més. Anava a comprar i havia d’estar mirant-ho tot molt. I quan vaig veure que als meus nens els començaven a faltar les coses més bàsiques, vaig adonar-me que no podia seguir d’aquella manera i és quan vaig decidir ocupar un pis d’un banc.

Algunes persones em diuen: “És que no pagues lloguer”. No pago lloguer, ja m’agradaria pagar un lloguer social, però el que sí pago és amb la meva salut. De veritat que el neguit d’estar amb els teus fills, de no saber quin dia serà l’últim que passes en aquesta casa, no té preu. La situació que estic vivint no és gens fàcil. Cada dia quan torno a casa després de deixar als fills a l’escola o després d’anar a comprar… penso que pot ser l’últim, que potser em trobaré la porta tapiada i ho hauré perdut tot, tot el que és a dins i que tants anys m’ha costat d’aconseguir i amb la por i el neguit de com continuar endavant, on anirem si em fan fora?

Des del primer dia que vaig entrar, vaig intentar sol·licitar un lloguer social a la propietat, en aquest cas CaixaBank. Jo volia pagar, però volia pagar un lloguer d’acord amb els meus ingressos, a un preu social. Vaig trucar al banc i els ho vaig dir. Vaig presentar documentació, però l’única resposta per part d’ells ha estat intentar desnonar-me fins en tres ocasions! Afortunadament i gràcies a l’ajuda de la PAH els hem aconseguit aturar.

El desembre del 2019, quan es va aconseguir aprovar el Decret Llei 17/2019, vaig pensar que per fi se solucionaria el meu cas i aconseguiria finalment el lloguer social. Però és en aquest moment quan vaig rebre una carta com que havien venut el meu pis i que ara la propietat era Sky Investment, un fons o una empresa tapadora, tot per intentar saltar-se la llei. No em vaig donar per vençuda i vaig també demanar el lloguer social.

Durant el temps que el Decret i les mesures d’ampliació de la Llei 24/2015 van estar en vigor, recordo que vam ser moltíssimes famílies que vam moure papers per demanar el lloguer social. Pensàvem que per fi aconseguiríem la tranquil·litat que tant de temps estàvem esperant i per la que tant havíem lluitat. Ens van demanar molts papers, molta documentació i moltes gestions. Estava en joc molt de neguit, patiment i il·lusions. Ens deien que ho estaven estudiant, però com vam poder comprovar, només estaven guanyant temps per veure si el PP ho impugnava de nou obeint els bancs, i el Tribunal Constitucional ho suspenia.

Com jo, som milers. Milers de vides. Ara m’aturaré uns segons, deixaré de parlar i us vull demanar que penseu i reflexioneu com passaríeu vosaltres la meva situació. Què diríeu als diputats i diputades del Parlament. Tingueu present que quan parleu dels ocupes o d’aquesta llei parleu de persones com jo.

Durant tot aquest procés he patit ansietat i depressió. La situació en què ens trobem les famílies és límit. Moltes nits sense dormir. Molts dies intentant que els meus fills no s’adonessin del meu patiment, mentre jo els veia patir a ells.

L’aprovació d’aquesta Llei de la qual estem parlant avui serà un pas important, no només per a mi, sinó pels milers de famílies que es troben en la mateixa situació. I això ja ho vam comprovar perquè, tot i les reticències dels fons voltor i dels bancs, amb la Llei 24/2015 i amb l’any que va durar l’ampliació del Decret Llei 17/2019, es van signar contractes de lloguer social que han donat una tranquil·litat a moltes famílies. Viure en una situació d’ocupació no és fàcil ni agradable, és com tenir una espasa a punt de caure’t a sobre i deixar-te un altre cop sense saber com afrontar el dia a dia.

Avui sóc jo aquí al Parlament, però podrien ser-hi moltes d’altres companyes, com la Maria, l’Ana, la Fàtima i moltes d’altres. Famílies que hem hagut d’ocupar un pis, ja que no hem trobat cap altra alternativa de vida digna, tant per nosaltres com pels nostres fills. Les administracions ens han abandonat.

Per acabar m’agradaria deixar clar aquí, ara que estem en la recta final per aconseguir aquesta llei, i aprofitant que estan presents els diferents grups parlamentaris i que està a les seves mans que aquest canvi sigui una realitat, que vostès pensin que darrere de tota aquesta burocràcia i tràmits de les lleis, del Parlament i les institucions, hi ha persones que ens juguem molt.

Moltes mares, pares, gent gran, nens, nenes, persones que ja hem patit prou i que mereixem una vida millor, una tranquil·litat i estabilitat. I ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho.

Quant a l'autor

PAH_Bcn administrator

    %d bloggers like this: