No sabem des de quants dies dura el genocidi, la barbàrie, la deshumanització. Hem perdut el compte dels morts.
Si el món no para al genocidi, nosaltres pararem el món.
El 7 de febrer seguirem en la lluita, ja que és a les nostres mans defensar la vida i mostrar que no ens oblidem de Palestina.
7 de febrer, jornada de lluita.
Ja no sabem ni quants dies fa que dura.
El genocidi, la barbàrie,
la deshumanització.
Hem perdut el compte
dels morts i les massacres.
De discursos insultantment hipòcrites,
de governs cínicament còmplices,
d’institucions eternament impotents.
El que sí que sabem és
que en aquests mesos ens hem trobat.
A milers.
Als carrers.
Accions petites.
Accions grans.
Converses, concentracions,
manifestacions,
bloquejos i vagues.
I sabem que no ha estat en va.
Enfront de la història,
morta i macabra,
que ens volen imposar,
la solidaritat va dibuixant
una altra història
feta d’empatia,
lluita,
amor i valentia.
Una història que encara
està per escriure,
i que sabem que parla
d’un món comú
on defensem la vida
i la llibertat,
on no hi a lloc per
guerres ni opressions
i on Palestina és lliure,
del rio fins al mar.
Nosaltres,
les que estimem Palestina,
les que defensem la vida,
fem una crida a alçar-nos.
A desobeir la idea
que no podem ser
més que espectadores,
més o menys sorolloses,
d’un genocidi.
Una crida a apostar
que la força sí que
està amb nosaltres,
que som centenars de milions.
Arreu.
Una crida a lluitar plegades,
diverses i organitzades.
Una crida a deixar ben clar
que si el món no atura el genocidi,
nosaltres aturem el món.
Està en les nostres mans.
Aquest 7F seguim,
incapaces d’abandonar
la possibilitat de la revolta.
ATUREM EL MÓN