La Maricarmen va ser desnonada als 87 anys de la casa on havia viscut els darrers 70 anys i va ser ingressada a l’hospital arran de la violència extrema que va patir. Després de dues setmanes hospitalitzada, ahir ens va deixar. La seva lluita s’ha convertit en un símbol i en el catalitzador de les mobilitzacions arreu de l’Estat, que no s’aturen ni s’aturaran.
Ahir vam viure amb tristesa el final de la vida de la Maricarmen. Va morir assassinada per l’avarícia rendista, avalada per la complicitat política de la dreta i l’extrema dreta espanyola, en un senyal del que ens espera si continuen avançant. Cal recordar que el tripartit del rendisme, PP, Vox i Junts, ja va tombar a principis d’aquest any, i en dues ocasions, el decret antidesnonaments que hauria impedit el desnonament salvatge de la Maricarmen i de milers de persones més.
Malgrat el seu impacte social, la Maricarmen no ha estat l’única ni la primera víctima de l’especulació. En les darreres tres setmanes també hem estat testimonis de l’assassinat de l’Olga i el Javier, a l’Hospitalet de Llobregat. I, si mirem enrere, recordem la parella de gent gran que va aparèixer morta a Mallorca el 2013, amb una nota de suïcidi en què explicaven que ho feien perquè els havien de desnonar. Des d’aleshores, hi ha hagut més de mil morts en nom del poder econòmic del totxo.
La Maricarmen, amb la seva lluita i l’enorme dignitat que va mantenir fins al final, ha desfermat la ràbia fins ara continguda de gairebé tota la societat, amb l’excepció dels rendistes, els voltors, els banquers, els especuladors, el PP, Vox i Junts. Maleïts siguin tots! I maleïts els qui vulguin continuar xuclant-nos la sang i enriquint-se a costa de les nostres vides, ja sigui econòmicament, utilitzant l’habitatge per a estratègies partidistes o per augmentar el seu poder.
A la classe treballadora mai no ens han concedit cap dret que no hàgim conquerit a força de mobilització i lluita. Ara no és diferent, i per això l’11 de novembre anem totes a la vaga general pel dret a l’habitatge, deixant un missatge clar: que els assassins tenen rostre i noms propis, i que la memòria de la Maricarmen, l’Olga, el Javier i totes les altres víctimes ens acompanya i ens donarà forces en cada desnonament, en cada mobilització i en cada acció per unes condicions de vida dignes.
Continuarem lluitant fins que no hi hagi més morts provocades per un sistema de violència institucional extrema, que nega el dret a l’habitatge i el subordina a l’avarícia dels bancs, els fons d’inversió, els rendistes i els grans tenidors. Una avarícia insaciable que arriba fins a les últimes conseqüències, arruïnant la vida i la salut de persones i famílies. Una avarícia que només es pot exercir amb l’aval de la complicitat de la major part dels aparells de l’Estat.
Des de fa anys, políticament no s’ha volgut resoldre el problema. Recordem que més de 100 organitzacions vam presentar al PSOE una proposta de llei, «Per una llei que garanteixi el dret a l’habitatge», que donava moltes respostes als més d’un milió de desnonaments, a la vergonya del rescat bancari no retornat, als habitatges buits, als preus impagables dels lloguers, a la venda del nostre parc residencial al capital financeritzat, etc. En lloc d’això, es va aprovar una llei que no ha resolt cap dels problemes fonamentals, i encara menys el de l’emergència habitacional.
Però la responsabilitat és del conjunt de l’Estat: l’aparell judicial d’aquest país està veient com l’aplicació mecanicista de les lleis entra cada dia en contradicció amb la justícia, els drets humans i la Constitució i, sense pietat, dia rere dia dicta sentències i resolucions sempre a favor dels mateixos. Els mitjans de comunicació també estan en mans d’aquest capital i, sense escrúpols, han imposat durant anys el relat de l’ocupació per tapar la brutal agressió de la banca espanyola i dels fons vampírics. Sens dubte, l’aparell repressiu colpeja a tort i a dret qualsevol persona que s’oposi «a les decisions judicials»… I aquí continuem, després d’anys amb la Llei mordassa.
Tampoc no s’ha volgut resoldre recentment, quan l’ambició està acabant amb el mateix sistema de convivència democràtica, mentre es continua desnonant persones, imposant uns preus de lloguer que exclouen de l’accés a un sostre amplis sectors de la classe treballadora i venent el nostre parc residencial a fons vampírics, en un procés brutal de turistificació que expulsa les veïnes i arruïna la vida, el comerç, la nostra cultura i la nostra llengua, en un nou procés de colonització.
No descansarem fins que, més enllà d’avançar a curt termini amb les mesures que s’han proposat, es generi una nova onada de lluita que estableixi totes les garanties reals del dret a l’habitatge per a tothom.
Sabem que un poble organitzat mou muntanyes. Fem-ho possible, i que tantes morts no hagin estat en va.
Suma’t a les mobilitzacions per la Maricarmen, l’Olga i totes les víctimes d’aquest sistema corrupte:
