Aquest nou suïcidi ens ha de recordar que no es pot normalitzar l’atac a la dignitat de les persones que són els desnonaments, que ja ha truncat massa vides.
La PAH de Barcelona volem expressar nostra més profunda indignació i la nostra condolença a les seves persones més properes, pel suïcidi d’un home de 73 anys, després de ser desnonat i reocupar el mateix pis al Raval de Barcelona el passat dijous 12 de juny de 2025.
Gairebé un any després del suïcidi de dues germanes al barri de Sant Andreu, aquest trist episodi mostra, una vegada més, que el sistema no funciona davant la crua realitat de persones grans, vulnerables, que manquen de xarxa de suport i senten que no els queda una altra sortida. Un veí va relatar que l’afectat “anava dient que entraria una altra vegada, i si el feien fora, es tiraria”. Eren advertiments explícits d’un patiment que no va ser contingut.
Davant d’aquest nou assassinat en nom de l’especulació, denunciem la violència explícita dels desnonaments i un sistema que mata la població pobra per a continuar alimentant els qui es lucren a costa de les nostres vides. No és una desgràcia aïllada, és una conseqüència directa de la manca d’habitatges socials, moratòria efectiva de desnonaments i suport real a les persones en situacions extremes. Tot produït per uns governs incompetents i unes administracions inoperants que permeten que s’executin els desnonaments sense assegurar alternativa, empenyent les persones a situacions tan extremes que massa vegades l’única sortida que troben és la del balcó. Tot això passa avalat per un sistema judicial sense cap mena d’empatia, incapaç de valorar les pèrdues humanes, per a evitar les pèrdues dineràries dels propietaris. A aquest conjunt de gestions criminal cal sumar-los que el compromís amb el dret a l’habitatge i la sagnant emergència que empeny fins a la més dramàtica de les sortida, només passa per titulars de ”queda bé” i per retallar lleis que eviten aquestes situacions, o eines per a sumar habitatge públic com el 30% en el cas de Barcelona.
En definitiva, la por de perdre la llar, el nostre eix principal de vida, genera alts nivells d’estrès i ansietat, que sovint deriven en trastorns del son, depressió i fins i tot pensaments suïcides. Aquesta incertesa constant també pot afectar la salut física, debilitant el sistema immunitari, agreujant malalties cròniques si ja n’hi ha, o generant-ne de noves. A aquesta realitat s’hi suma la manca de seguiment adequat i d’eines eficaces per part de l’administració pública per acompanyar les persones en risc, cosa que en fa créixer la vulnerabilitat. L’absència de suport psicològic, orientació social i solucions habitacionals sostenibles deixa moltes famílies desemparades, augmentant el risc de conductes autodestructives i suïcidis evitables. Aquesta manca de suport institucional posa en relleu la importància de participar en allò col·lectiu i nodrir-se del suport mutu i la defensa organitzada que ofereixen la PAH i el moviment per l’habitatge en general, així com altres espais d’autogestió social que donen alternatives reals davant la deixadesa administrativa i institucional.
No ens cansarem de dir que No són suïcidis, són assassinats! i no podem permetre que quedin en una nota a peu de pàgina. Des de La PAH continuarem exigint i mobilitzant-nos fins que les institucions garanteixin dignitat, casa i vida a les persones, mentre les senyalitzem com a culpables, còmplices i botxins.