L’empresa pública, depenent del Ministeri de Foment, un actor més en l’onada actual de desnonaments
Avui, 9 de març de 2018, ens trobem en les oficines d’ADIF, situades al carrer d’Ocata s/n, de Barcelona, per evitar el desnonament sense reallotjament de José Luís i la seva família amb dos menors. José Luís vivia amb la seva mare en un pis de l’empresa ferroviària, dels quals anys enrere oferien als seus treballadors. Després de la mort de la seva mare, Adif va comunicar a José Luís, el mateix dia del sepeli, que en no pertany a la seva plantilla d’empleats, havia d’abandonar l’habitatge en un termini de 7 dies. Després de negociar, li van concedir una subrogació per 2 anys, un període de temps en què la situació laboral i econòmica de José Luís va fer un gir negatiu, deixant-ho en una situació de vulnerabilitat econòmica amb uns ingressos de tan sols 480 € per a la unitat familiar. Així i tot, i amb grans sacrificis, van estar pagant fins que no van poder més, doncs els seus ingressos es van veure més minvats i la situació va ser tan insostenible que no van poder pagar.
Arribats a aquest punt, ADIF s’ha tancat a qualsevol tipus de solució que apel·lés als drets més fonamentals de la família, que ja s’ha enfrontat a dos desnonaments, paralitzats en porta gràcies a la PAH. Amb la propera ordre de desnonament, de caràcter imminent, José Luís, la seva dona i els seus dos menors, s’enfrontaran a un desnonament obert, o el que és el mateix, estaran exposats i amb total indefensió al fet que a qualsevol moment, dia o hora, sense previ avís, siguin deixats al carrer.
Després del seu segon llançament i davant la nova situació econòmica de la unitat familiar, que ha aconseguit arribar als 836 €, ADIF es va negar a negociar un lloguer de 500 €, una oferta presentada pel José Luís per poder seguir mantenint la seva llar. Una oferta generosa i una mostra de la bona voluntat per part de José Luís per arreglar la situació.
Amb aquesta actitud, ADIF l’única cosa que fa és corroborar el que fa anys porta fent, especular amb els habitatges dels antics treballadors i beneficiar-se dels preus de la bombolla immobiliària. Una mostra d’això és la recent venda de pisos i sòl per valor de 10 Milions d’euros, o la quantitat d’habitatge buit que acumulen i porten anys venent en subhasta.
A Adif li exigim la paralització immediata del desnonament de José Luís i un lloguer just sobre la base de les seves possibilitats.
També, davant l’emergència habitacional que sofrim, davant els preus inassumibles i inaccessibles dels lloguers i davant la falta d’un parc públic d’habitatge capaç de garantir el dret a sostre a les famílies en exclusió residencial per part de l’Administració, des de PAH Barcelona, denunciem públicament a ADIF i considerem que com a empresa pública de l’Estat, hauria de cedir els seus pisos buits per poder donar-los un més que necessari ús social.
Recordem que ampliar el raquític parc públic d’un 1% que tenim, perquè s’acosti al 15% de mitjana europea, és una de les demandes presentades en la nostra moció municipal, aprovada el passat 23 de gener en el ple de l’Ajuntament de Barcelona, que també està recollida en la Llei d’Habitatge de la PAH registrada fa un mes al Congrés. En tots dos casos el Partit Popular ha demostrat que segueix sent el lobby financer més gran, per això no ha de sorprendre’ns que una empresa pública com ADIF, dependent directament del Ministeri de Foment, actuï en contra de la ciutadania més vulnerable i a favor dels interessos immobiliaris.
Avui fem visible que ADIF, no solament es dedica a la construcció de línies de ferrocarril i la gestió de la seva explotació, sinó que també se suma a l’actual bombolla del lloguer, patrocina desnonaments i nega un dret tan bàsic com el de tenir una llar. Fartes de la política del maó i que l’habitatge sigui tractat com una mercaderia i no com un dret, avui hem vingut disposades a aconseguir solució per a José Luís, i de no ser així, la PAH estem llestes per afrontar aquest xoc de trens.