Ser dona també significa tenir més dificultats per accedir a un habitatge digne, i això no és casualitat

Parlar d’habitatge no és parlar només de metres quadrats, hipoteques o contractes de lloguer. Parlar d’habitatge és parlar de drets, de seguretat, d’autonomia i, sobretot, de possibilitats. I quan posem les ulleres feministes, la realitat és clara: ser dona també significa tenir més dificultats per accedir a un habitatge digne, i això no és casualitat.

La bretxa salarial continua marcant les nostres vides. Les dones cobrem gairebé un 20% menys que els homes, i aquesta diferència no és una xifra abstracta: es tradueix en menys capacitat d’estalvi, més precarietat i més dependència econòmica. Mentrestant, el preu del lloguer és exactament el mateix. El mercat no té en compte la desigualtat estructural. Les despeses no baixen perquè els nostres ingressos siguin més baixos. I així, el que aparentment és una qüestió econòmica es converteix en una barrera d’entrada i en una forma de violència estructural que limita la nostra llibertat.

Quan parlem de violència masclista sovint pensem en l’agressió física. Però hi ha una altra violència, més silenciosa i menys visible, que travessa moltes vides: no poder marxar. No poder deixar una relació violenta perquè no tens recursos propis. No poder trencar amb l’agressor perquè no tens on anar. Sense una alternativa habitacional real, la llibertat és teòrica. I la independència, impossible.

Aquesta realitat s’agreuja encara més en el cas de les dones migrades. Aproximadament la meitat de les persones migrades són dones, i moltes d’elles pateixen discriminació a l’hora d’accedir a un lloguer. Se’ls exigeixen més garanties, se les descarta pel seu origen o pel seu cognom, se’ls tanquen portes sense explicacions. Això també és violència. Això també és racisme. Un racisme que opera des del mercat immobiliari i que expulsa, discrimina i precaritza.

La precarietat habitacional també té rostre de dona en les famílies monoparentals. Vuit de cada deu estan encapçalades per dones. Moltes vegades soles, amb criatures a càrrec, amb jornades parcials o salaris insuficients. La dificultat per accedir a un habitatge assequible no és només un problema individual: és una càrrega que recau sobre projectes de vida sencers i que condiciona el futur de moltes criatures.

A tot això s’hi suma una realitat persistent: les dones continuem assumint la major part de les cures. Cuidem el doble. Sostenim la vida quotidiana, les criatures, les persones grans, les dependents, la logística invisible que fa que tot funcioni. Però el sistema no ens sosté a nosaltres. La sobrecàrrega física i mental redueix oportunitats laborals, limita ingressos i incrementa la vulnerabilitat davant qualsevol crisi. Quan el sistema falla, som nosaltres qui absorbim l’impacte.

La violència adopta també noves formes com la violència digital. L’assetjament a les xarxes, la difusió d’imatges personals, les falses identitats, són pràctiques que amb les que convivim diàriament. Despullar una dona amb intel·ligència artificial sense el seu consentiment és violència sexual digital. Una de cada cinc dones joves ja ho ha patit. No és futur, és present. És una agressió que genera por, ansietat i exposició pública, i que afecta també la nostra autonomia i la nostra seguretat. La tecnologia no és neutral quan reprodueix les desigualtats de sempre.

Per això és important entendre que la violència no és només un cop. És no poder marxar. És no tenir casa. És no poder començar de zero. Sense habitatge digne no hi ha autonomia real. I sense autonomia, la igualtat és només un discurs buit.

Defensar el dret a l’habitatge és defensar la possibilitat de triar, de protegir-se, de reconstruir-se. És defensar la vida. Per això la lluita per l’habitatge és també una lluita feminista.

Davant d’aquesta realitat, però, no estem soles. Ens organitzem, ens donem suport, ens acompanyem i ens defensem col·lectivament. Quan la vulnerabilitat és estructural, la resposta també ha de ser-ho. La força compartida transforma la por en acció i la precarietat en resistència.

L’habitatge no és només un sostre. És seguretat. És autonomia. És futur.

L’habitatge també és feminisme, i defensar-lo és defensar-nos!

La PAH de Barcelona i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) han interpel·lat públicament representants de Junts per Catalunya durant un acte organitzat pel Consell General del Notariat, en el qual es presentava el Portal de l’Habitatge amb dades de preus reals del mercat immobiliari.

L’acció s’emmarca en un moment clau. El passat 27 de gener, PP, Vox i Junts van votar en contra de prorrogar la moratòria antidesnonaments i les mesures contra la pobresa energètica, deixant més de 70.000 famílies vulnerables al llindar del desnonament i centenars de milers sense el descompte ampliat del bo social ni la protecció davant els talls de llum, aigua i gas.

El 3 de febrer, el Govern va presentar un nou Reial decret amb modificacions i la nova votació tindrà lloc aquest dijous 26 de febrer. El que està en joc no és només una votació parlamentària: és la tranquil·litat i l’estabilitat de milers de famílies. Junts hi juga un paper determinant i s’ha mostrat reiteradament en contra de donar continuïtat a aquestes mesures.

A l’acte hi eren presents Judith Toronjo, secretària d’organització de Junts i diputada al Parlament de Catalunya, amb capacitat d’influència directa en l’orientació estratègica del partit, i Isaac Padrós, diputat amb responsabilitats en l’àmbit legislatiu, especialment en polítiques socials i drets de les persones amb discapacitat.

Les entitats denuncien que la caiguda de l’escut social deixa milers de famílies exposades a desnonaments i talls de subministrament en un context de fort encariment del mercat de l’habitatge i d’augment de la vulnerabilitat social. Per això exigeixen que es mantingui la moratòria antidesnonaments i el bo social, que cap família vulnerable quedi desprotegida i que els drets socials siguin estables i permanents.

L’habitatge no pot dependre d’equilibris parlamentaris conjunturals i els drets més fonamentals s’han de protegir i garantir de manera estructural i permanent.

Les entitats anuncien noves mobilitzacions i fan una crida a la ciutadania a organitzar-se i participar en la convocatòria prevista per al 28 de febrer a Barcelona.

No acceptarem ni un pas enrere. No permetrem que milers de famílies siguin moneda de canvi en negociacions parlamentàries ni que els drets més bàsics depenguin de càlculs partidistes.

Si les institucions no garanteixen el dret a l’habitatge i als subministraments bàsics, ho tornarem a fer als carrers, als barris i davant de cada desnonament. Ho hem fet abans i ho tornarem a fer.

Declaracions de Juanjo Ramón, portaveu de la PAH

“La caiguda de l’escut social que protegeix prop de 14.000 famílies vulnerables a Catalunya seria una irresponsabilitat i votar en contra és no defensar els drets humans de tantes persones.”

“Fins i tot amb moratòria es produeixen una mitjana de 24 desnonaments diaris a Catalunya; sense aquesta protecció ens trobem davant d’un col·lapse inassumible, també per als ajuntaments on governa Junts, que no tindran capacitat de resposta davant una situació que ells mateixos provocarien.”

“Junts té a les seves mans decidir si protegeix les famílies o si permet que es desmantelli definitivament l’escut social; el vot del dia 26 marcarà si s’està al costat dels drets o de les dretes més extremes.”

Declaracions de Mònica Guiteras, portaveu de l’APE

“La caiguda del decret que prohibeix els talls de subministrament deixaria sense protecció centenars de milers de llars vulnerables i podria provocar una onada de talls sense precedents.”

“Més d’1,8 milions de consumidors vulnerables queden en els llimbs després de la derogació d’aquestes mesures. No només es perdria la protecció davant els talls a tot l’Estat espanyol —excepte a Catalunya, on ens protegeix la Llei 24/2015—, sinó que també veurien reduït el ja insuficient descompte del bo social.”

“Sense subministraments bàsics no hi ha vida digna. Exigim que es recuperi la prohibició temporal dels talls i que aquesta mesura es consolidi d’una vegada per totes.”

View this post on Instagram

La PAH, el Sindicat de Llogateres, la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya i el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, organitzacions que conformem la Taula Sindicat d’Habitatge de Catalunya, convoquem una mobilització el pròxim dissabte 28 de febrer a les 18.30 h a la plaça Sant Jaume de Barcelona, sota el lema “Prou excuses: els pisos, per viure-hi!”. A la crida, s’hi suma també la Marea Pensionista de Catalunya. La convocatòria tindrà lloc pocs dies abans de la votació al Congrés de la nova moratòria de desnonaments inclosa dins l’anomenat “escut social” i de la votació de la revalorització de les pensions. A més també es preveu que les pròximes setmanes es debati i voti al Congrés la llei del Sindicat per acabar amb les trampes del lloguer temporal i d’habitacions.

L’habitatge, centre del conflicte social

Fa més d’un any que l’habitatge és la principal preocupació social. L’any passat milers de persones vam omplir els carrers per denunciar una crisi que no para d’agreujar-se. Durant aquest temps, els partits han fet un gir discursiu: reconeixen el problema, aproven lleis que no es compleixen i prometen canvis que no arriben mai. Però les condicions de vida de la majoria social no milloren.

Els lloguers continuen disparats, els portals immobiliaris s’omplen d’anuncis de lloguers temporals i d’habitacions a preus de luxe, i els fons d’inversió operen amb total impunitat: compren finques senceres, no renoven contractes i expulsen llogateres per multiplicar beneficis. Les sancions són inexistents, no hi ha un cos d’inspectors que defensi efectivament les llogateres i la moratòria de desnonaments —ja insuficient— deixa fora milers de famílies vulnerables.

La possible caiguda de la moratòria, després de sis anys de vigència, pot obrir la porta a una allau de desnonaments. A això s’hi suma la finalització dels contractes de mig milió de llars llogateres: contractes que no es renoven, pujades inassumibles i expulsions silencioses. El 2026 pot marcar un punt d’inflexió dramàtic.

Mentre es repeteix que “l’economia va bé”, cada cop més famílies destinen la meitat del sou al lloguer. Si no es prenen mesures urgents, qualsevol millora salarial o revalorització de pensions queda neutralitzada per l’augment dels lloguers. De què serveix apujar pensions o salaris si un rendista se’n queda la meitat el dia 1 de cada mes?

La crisi d’habitatge travessa tota la vida social: si els desnonaments es disparen, augmenten les desigualtats educatives; si els lloguers pugen, baixa l’emancipació juvenil i la natalitat; si proliferen colivings i lloguers de temporada, s’expulsa el veïnat i es degraden barris sencers. No és un problema sectorial: és el centre del conflicte social.

Davant les seves excuses, solucions reals

Els partits tenen l’oportunitat de prendre mesures importants les pròximes setmanes. El que no tenen són excuses.

• Posar fi a tots els desnonaments de famílies vulnerables sense alternativa habitacional.
• Estabilitat habitacional: pròrroga obligatòria de tots els contractes de lloguer.
• Acabar amb les trampes dels lloguers temporals i posar fi als colivings.
• Reforma de la LAU per acabar amb les trampes i estafes d’arrendadors i immobiliàries.
• Fi de les compres especulatives i control real dels grans tenidors i fons d’inversió.

Conflicte de classe o catifa vermella a l’extrema dreta

Hi ha un desencís polític creixent. Els governs i partits que es reivindiquen d’esquerres no estan assumint la responsabilitat d’afrontar amb contundència la principal preocupació social ni estan abordant el problema com un conflicte de classe. No estan canviant les condicions materials de vida de la gent treballadora, mentre continuen repetint que l’economia va bé.

Això és aprofitat, per una banda, per una dreta neoliberal que promou confrontacions artificials entre pensionistes i llogateres o entre generacions. Tinguem-ho clar: No és un conflicte entre joves i gent gran, sinó entre una minoria rendista i la majoria treballadora de totes les edats. Els mateixos fons d’inversió que especulen amb l’habitatge impulsen la privatització de les pensions i controlen un sistema de residències cada cop més car i precaritzat: avui el preu mitjà d’una habitació en una residència privada supera els 2.200 euros mensuals i gairebé el 90% de les places estan en mans del sector privat. Pensionistes convertits en inquilins de residències de fons voltor.

Per una altra banda, l’extrema dreta més radical capitalitza el malestar social. Quan no es garanteix el dret a l’habitatge, quan es permet que els rendistes continuïn acumulant beneficis i quan es frustren les expectatives de la majoria social, s’està alimentant el terreny perquè apareguin discursos racistes, xenòfobs i autoritaris. Busquen un boc expiatori i confronten les capes més empobrides de la societat entre elles, mentre protegeixen els veritables responsables: els grans propietaris i els fons d’inversió.

El 28F, prou excuses

La mobilització del 28F és un crit clar als governs: la seva covardia davant el rendisme i la patronal immobiliària té conseqüències socials i democràtiques. Amb les seves excuses condemnen la majoria social a viure cada vegada pitjor i posen una catifa vermella a l’extrema dreta.

El 28 de febrer omplirem la plaça Sant Jaume per deixar-ho clar: prou excuses. Els pisos són per viure-hi, no per especular.

Les famílies continuen en perill de desnonament davant les retallades d’aquesta nova moratòria i continuarem treballant fins a aconseguir un marc de protecció total i real que garanteixi el dret a l’habitatge per a tothom, posant fi als desnonaments i a l’especulació que mercadeja amb les nostres vides.

Gràcies a la pressió social hem recuperat temporalment l’escut social i la moratòria antidesnonaments, tot i que amb retallades per satisfer la dreta. Ara és imprescindible aturar els milers de procediments de desnonament activats. En un mes, el Congrés ha de convalidar el nou decret sense cap mena d’excusa per part dels partits polítics, sense més dilacions, ni rebaixes, ni excuses partidistes. Els desnonaments no entenen d’ideologies i la prioritat sempre han de ser les persones amb risc de quedar-se al carrer.

Tornar a votar en contra, com van fer el 27 de gener, demostraria que defensen els interessos de les grans corporacions i dels fons d’inversió. Votar no a la moratòria és votar sí a un “tsunami” de desnonaments de les 70.000 famílies vulnerables acollides a la moratòria, més les que estan per venir, arreu de l’Estat, a l’espera d’una solució definitiva i garantista.

Des de #NiUnDesahucioMás, la plataforma de 100 entitats unides contra les expulsions sense alternativa habitacional, manifestem que cal recuperar la vigència de l’escut social, més encara veient com la mateixa tarda de la caiguda de la moratòria, dimarts passat, els fons d’extracció ja estaven sol·licitant l’execució massiva de desnonaments. Tots aquests procediments s’han d’aturar de nou, amb el suport dels col·lectius d’habitatge i dels/de les lletrats/des de les famílies en risc.

Lamentem que famílies en situació de vulnerabilitat i en risc de patir un desallotjament hagin hagut de sofrir les conseqüències de la manca d’acord polític, enfrontant-se a situacions de carrer.

Des dels moviments socials considerem que no calia separar l’escut social de les pensions. A qui s’ha de protegir és a les famílies en risc de desnonament. La Plataforma exigeix que durant aquest mes no hi hagi més excuses. La prioritat han de ser les famílies en risc i no la desinformació, com per exemple a Catalunya, on 13.000 famílies estan pendents d’un desnonament si no es converteix la mesura en definitiva. Mentrestant, s’ha compensat amb 8.000.000 € els propietaris dels habitatges en risc de desallotjament, sent més del 80% de les sol·licituds de compensació de l’any 2025 d’empreses propietàries d’immobles. Aquesta dada demostra que qui hi ha darrere de la majoria dels desnonaments són els grans tenidors i no els petits propietaris particulars, com ens vol fer creure Junts.

Tot i així, i com sempre hem denunciat, aquest decret continua sent insuficient, i és urgent resoldre aquesta situació amb mesures estructurals i amb una normativa específica. No podem continuar amb més moratòries. El Govern i els diferents grups parlamentaris coneixen les nostres reivindicacions i han de treballar per resoldre aquest problema adoptant una norma que compti amb la participació dels col·lectius socials que lluitem contra els desnonaments.