El Sr. Alcaraz ens va dir la passada setmana que els desnonaments són una “llegenda urbana”. Com a plataforma que es va crear després de l’explosió de la bombolla immobiliària, precisament amb la voluntat de denunciar l’onada de desnonaments que la van seguir, per ajudar les víctimes, per “aturar” aquesta bestialitat que van ser i continuen sent els milers de casos de desnonaments en aquest país, ens vam quedar aclaparades amb aquestes paraules.
Tots aquests matins, en què ens hem aixecat abans que sortís el sol per ajuntar-nos davant la porta d’una casa abans que arribés la comitiva judicial, han estat… una llegenda? O sigui, quelcom mític, imaginari… que no ha passat? Portem anys lluitant contra alguna cosa que NO és o que només passa a la nostra imaginació?
Dunia, Marcela, Matías, Óscar, Susana, Blanca, Marta, Núria, Esteban… i tants i tants noms amb cognoms, persones reals, de carn i ossos, que han patit el que no està escrit en el procés de lluitar per quedar-se a les seves cases…, totes aquestes imatges, hores i hores gravades, que hem anat acumulant aquests anys, de gent armada amb una samarreta verda enfrontant-se a policia, a notaris, a banquers, a jutges… són mentida? Ens ho hem inventat? Les xifres, les notícies, les convocatòries per a unir-nos a parar aquesta injustícia…, han format part d’una “llegenda”?
Una “Llegenda urbana” és, Sr. Alcaraz, que hi havia cocodrils a les clavegueres de Nova York. Que sapiguem, ningú va arribar a veure’ls. O una llegenda, potser no tan urbana, és que hi ha un monstre al llac Ness…, una foto borrosa, rumors d’albiraments, res que pugui demostrar-se.
Les llegendes no tenen testimonis, proves, víctimes…
No hi ha “llegendes” amb xifres, imatges, noms, cognoms, dolor i patiment tan reals i palpables com sí que hi ha als desnonaments.
El dolor, el patiment i la lluita de tantes famílies pot anomenar-se “Tragèdia urbana”, “Drama urbà”, “Injustícia Urbana”, “Estafa”, “Vergonya Urbana”…, però llegenda?
Denominar-lo “llegenda” és un insult a la raó i un insult a milers de famílies que ho van viure i ho segueixen vivint. I a milers de ciutadans i ciutadanes que l’han vist amb els seus propis ulls, o l’han patit a través d’amics o familiars propers.
Li hauria de fer vergonya, Sr. Alcaraz, denominar llegenda a quelcom que ha destrossat vides. A quelcom que ha provocat fins suïcidis, depressions en nens i nenes, atacs d’ansietat, addiccions… A quelcom que ha creat un trauma no només en les persones que han viscut sinó en tota una societat.
Li exigiríem que s’empassés cadascuna de les seves paraules, que sentís vergonya, que demanés perdó. Però com suposem que deu ser una persona altiva, incapaç d’empatitzar, incapaç de posar-se al lloc dels altres, li fem una invitació real i sincera: vingui a veure amb els seus propis ulls que el que vostè anomena “llegenda” és una realitat. Vingui a una de les nostres reunions. Escolti la veu de les famílies que arriben desesperades perquè han rebut una ordre de desnonament que de “llegendària” no té res. Vingui a escoltar els centenars de testimonis que li faran veure com van enganyar els bancs a milers de persones, com hi ha empreses que es dediquen a assetjar dia i nit als “morosos”, com han crescut els desnonaments per lloguer al ritme que els lloguers pugen en una onada d’especulació que tampoc té res de “llegenda”.
Vingui un dia, i, si té valor, agafi el micròfon, miri’ns als ulls i atreveixi’s a dir-nos a nosaltres, a les víctimes, que els desnonaments no han estat, no són, més que una “llegenda urbana”.
La PAH de Barcelona