La PAH, el Sindicat de Llogateres, la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya i el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, organitzacions que conformem la Taula Sindicat d’Habitatge de Catalunya, convoquem una mobilització el proper dissabte 28 de febrer a les 18.30 h a la plaça Sant Jaume de Barcelona sota el lema “Prou excuses: els pisos, per viure-hi!”. A la crida, s’hi suma també la Marea Pensionista de Catalunya. La convocatòria tindrà lloc pocs dies abans de la votació al Congrés de la nova moratòria de desnonaments inclosa dins l’anomenat “escut social” i de la votació de la revalorització de les pensions. A més també es preveu que les properes setmanes es debati i voti al Congrés la llei del Sindicat per acabar amb les trampes del lloguer temporal i d’habitacions.
L’habitatge, centre del conflicte social
Fa més d’un any que l’habitatge és la principal preocupació social. L’any passat milers de persones vam omplir els carrers per denunciar una crisi que no para d’agreujar-se. Durant aquest temps, els partits han fet un gir discursiu: reconeixen el problema, aproven lleis que no es compleixen i prometen canvis que no arriben mai. Però les condicions de vida de la majoria social no milloren.
Els lloguers continuen disparats, els portals immobiliaris s’omplen d’anuncis de lloguers temporals i d’habitacions a preus de luxe, i els fons d’inversió operen amb total impunitat: compren finques senceres, no renoven contractes i expulsen llogateres per multiplicar beneficis. Les sancions són inexistents, no hi ha un cos d’inspectors que defensi efectivament les llogateres i la moratòria de desnonaments —ja insuficient— deixa fora milers de famílies vulnerables.
La possible caiguda de la moratòria, després de sis anys de vigència, pot obrir la porta a un allau de desnonaments. A això s’hi suma la finalització dels contractes de mig milió de llars llogateres: contractes que no es renoven, pujades inassumibles i expulsions silencioses. El 2026 pot marcar un punt d’inflexió dramàtic.
Mentre es repeteix que “l’economia va bé”, cada cop més famílies destinen la meitat del sou al lloguer. Si no es prenen mesures urgents, qualsevol millora salarial o revalorització de pensions queda neutralitzada per l’augment dels lloguers. De què serveix apujar pensions o salaris si un rendista se’n queda la meitat el dia 1 de cada mes?
La crisi d’habitatge travessa tota la vida social: si els desnonaments es disparen, augmenten les desigualtats educatives; si els lloguers pugen, baixa l’emancipació juvenil i la natalitat; si proliferen colivings i lloguers de temporada, s’expulsa el veïnat i es degraden barris sencers. No és un problema sectorial: és el centre del conflicte social.
Davant les seves excuses, solucions reals
Els partits tenen l’oportunitat de prendre mesures importants les properes setmanes. El que no tenen són excuses.
- Posar fi a tots els desnonaments de famílies vulnerables sense alternativa habitacional.
- Estabilitat habitacional: pròrroga obligatòria de tots els contractes de lloguer.
- Acabar amb les trampes dels lloguers temporals i posar fi als colivings.
- Reforma de la LAU per acabar amb les trampes i estafes d’arrendadors i immobiliàries.
- Fi de les compres especulatives i control real dels grans tenidors i fons d’inversió
Conflicte de classe o catifa vermella a l’extrema dreta
Existeix un desencís polític creixent. Els governs i partits que es reivindiquen d’esquerres no estan assumint la responsabilitat d’afrontar amb contundència la principal preocupació social ni estan abordant el problema com un conflicte de classe. No estan canviant les condicions materials de vida de la gent treballadora, mentre continuen repetint que l’economia va bé.
Això es aprofitat per una banda per una dreta neoliberal que promou confrontacions artificials entre pensionistes i llogateres o entre generacions. Tinguem-ho clar: No és un conflicte entre joves i gent gran, sinó entre una minoria rendista i la majoria treballadora de totes les edats. Els mateixos fons d’inversió que especulen amb l’habitatge impulsen la privatització de les pensions i controlen un sistema de residències cada cop més car i precaritzat: avui el preu mitjà d’una habitació en una residència privada supera els 2.200 euros mensuals i gairebé el 90% de les places estan en mans del sector privat. Pensionistes convertits en inquilins de residències de fons voltors.
Per una altra banda, l’extrema dreta més radical capitalitza el malestar social. Quan no es garanteix el dret a l’habitatge, quan es permet que els rendistes continuïn acumulant beneficis i quan es frustren les expectatives de la majoria social, s’està alimentant el terreny perquè apareguin discursos racistes, xenòfobs i autoritaris. Busquen un boc expiatori i confronten les capes més empobrides de la societat entre elles, mentre protegeixen els veritables responsables: els grans propietaris i els fons d’inversió.
El 28F, prou excuses
La mobilització del 28F és un crit clar als governs: la seva covardia davant el rendisme i la patronal immobiliària té conseqüències socials i democràtiques. Amb les seves excuses condemnen la majoria social a viure cada vegada pitjor i posen una catifa vermella a l’extrema dreta.
El 28 de febrer omplirem la plaça Sant Jaume per deixar-ho clar: prou excuses. Els pisos són per viure-hi, no per especular.
