Més enllà del matrimoni. De l’altar a la revolta
Diumenge 26 de juny de 1977 cinc mil persones convocades pel FAGC pujaven la Rambla de Barcelona sota els lemes: “Nosaltres no tenim por, nosaltres som” i “Fora la Llei den Perillositat Social”. Aquesta manifestació, durament reprimida per la policia, tot causant ferits greus i detencions, consta com la primera celebració de la diada per l’alliberament sexual i de gènere als Països Catalans.
Avui som a la mateixa ciutat, celebrant per cinquantena vegada aquesta manifestació. Bolleres, bis, asexuals, trans, marietes, enabés, intersexuals, invertides, desviades: sortim totes, totis i tots al carrer per l’alliberament sexual i de gènere. I si, és una mani, per seguir protestant, reivindicant, lluitant, pintant pancartes i alçant punys. Diran que ja hem guanyat moltes coses, sí, que la societat ja accepta la dissidència. Que ara som moltes més les que podem “sortir de l’armari” sense témer que ens facin fora de casa o de la feina. Que per què lluitem si ja se’ns tolera?
No ens equivoquem, si ara algunes de nosaltres gaudim de millors condicions de vida no és motiu per a conformar-se, és per a seguir lluitant encara amb més força, amb més eines, amb més determinació. El moviment d’alliberament sexual i de gènere va néixer per a transformar-ho tot, per a capgirar el món tal i com el coneixem. I és que si no transformem el sistema, aquest ens expulsa o ens intenta absorbir. Aquest any hem volgut portar als carrers una cruïlla en què ens trobem des de fa vint anys. El juliol de 2005 es va legalitzar el matrimoni igualitari a l’Estat espanyol. Una fita que es va vendre com la gran victòria i l’assoliment total de la igualtat entre homosexuals i heterosexuals.
Amb el temps, el matrimoni s’ha convertit en una clau d’accés gairebé obligatòria als drets materials: papers, pensions, permisos laborals, herències, habitatge, salut, cures. Això ha generat una dependència estructural d’aquesta institució per poder viure amb seguretat. I aquí és on apareix el límit més clar: no tothom vol casar-se, no tothom pot fer-ho, ni tothom hi accedeix en igualtat de condicions. Abans que el matrimoni ocupés el centre del debat, els moviment queer plantejaven ja una crítica molt més àmplia a l’ordre social. No ens enganyaran fent-nos pensar que l’únic que volíem era encaixar i tenir un lloc en aquesta societat, que l’únic que volíem era guanyar els seus drets. No només volíem accedir als drets que hi havia perquè no fossin privilegi, sinó qüestionar per què aquests drets estaven lligats a un únic model de vida: la parella monògama, estable, productiva, inserida dins la família nuclear. Volíem transformar les formes d’estimar, de conviure, de cuidar-nos i d’organitzar-nos col·lectivament. Volíem trencar amb el patriarcat, amb les categories imposades, amb el racisme institucional, amb la jerarquia de vides dignes i indignes. I encara ho volem.
Seguim i seguirem lluitant per un món nou més lliure i més just per a totes, on no ens encasellin en identitats repressives subordinades al sistema, on puguem lliurement triar les nostres amistats i relacions, on tenir o no parella no sigui l’únic garant de les cures, d’un sostre i de companyia. Aquest any anem de l’altar a la revolta, volem recuperar l’ambició política del moviment. Volem recuperar la il·lusió de preguntar-nos quin projecte col·lectiu oferim al món. Volem situar al centre les vides més vulnerables, no només les més assimilables. Volem reconnectar la lluita per l’alliberament sexual i de gènere amb les lluites feministes, antiracistes, laborals, antimilitaristes, d’alliberament nacional, per l’habitatge i pels drets de les persones migrants. No permetrem l’assassinat de milers de civils, ni lluitarem en les seves guerres imperialistes. No volem que se’ns utilitzi per justificar el genocidi de l’Estat d’Israel contra el poble palestí. Perquè les palestines dissidents siguin lliures cal que Palestina sigui lliure.
Apostem per l’antifeixisme i contra els discursos d’odi. Apostem per marcs basats en la interdependència, el suport mutu i les cures. Apostem per l’organització col·lectiva i no només en el reconeixement individual. Apostem per deixar d’institucionalitzar l’afecte.
Aquest 28J sortim a obrir futur. A dir que la història no s’acaba a l’altar. Que el matrimoni va ser una eina, no una destinació. Que ja ens podem casar, però volíem –i volem– molt més.
