La caiguda dels desnonaments en les estadístiques del CGPJ no és una bona notícia: és la prova d’un sistema judicial col·lapsat i d’un Estat que abandona les famílies vulnerables
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha presentat avui les dades del primer trimestre de 2026, que mostren una caiguda del 45,4% en el nombre de desnonaments practicats respecte al mateix període de 2025 (de 7.334 a 4.005 llançaments). El Govern i part de la premsa presentaran aquesta xifra com un èxit de la política d’habitatge. Des de la PAH advertim: és exactament el contrari, i les pròpies dades del CGPJ ho demostren.
Es desnona menys, però s’executen més hipoteques
Mentre els llançaments cauen un 45,4%, les execucions hipotecàries iniciades pugen un 17,5% en el mateix trimestre, fins a les 7.194. No hi ha menys famílies en risc de perdre casa seva: hi ha més procediments oberts que encara no han arribat a la seva fase final. La caiguda dels desnonaments practicats no reflecteix una millora de la situació material de les llars, sinó un embús en la maquinària judicial que tard o d’hora es traduirà en llançaments.
Això és coherent amb el que mostren els llançaments sol·licitats als serveis comuns, que no han deixat de créixer: van passar de 13.563 (1T 2025) a 16.167 (1T 2026), un +19,2%. I els llançaments efectivament practicats per aquests mateixos serveis comuns, és a dir, a les grans ciutats, també pugen un 16,6% (de 6.598 a 7.696). A Catalunya, l’augment és del 72,1% (de 1.521 a 2.617 llançaments). A Canàries puja un 189%, a Múrcia un 142%, a les Balears un 20,4%.
Com és possible que la xifra “oficial” de llançaments caigui un 45% mentre la xifra de llançaments practicats a les grans ciutats puja un 16,6%? Exigim al CGPJ que aclareixi aquesta contradicció estadística abans que el Govern la utilitzi com a argument polític.
Una pista estructural: el sistema judicial s’està, literalment, reorganitzant
A la contradicció estadística cal sumar-hi una dada que no és política sinó organitzativa, i que apunta en la mateixa direcció: el 31 de desembre de 2025 va entrar en vigor la Llei Orgànica 1/2025, que ha substituït els jutjats tradicionals pels nous Tribunals d’Instància, fusionant en un únic òrgan col·legiat tots els jutges de cada partit judicial i centralitzant en serveis comuns les notificacions i execucions que abans gestionava cada jutjat per separat.
A Tarragona, el mateix president de l’Audiència Provincial ha reconegut públicament una caiguda del 30% en la productivitat dels tribunals arran d’aquesta reorganització, agreujada per fallades informàtiques, de bases de dades i de telefonia que han arribat a obligar a suspendre judicis. El mateix degà de l’advocacia de la ciutat assenyala explícitament els procediments de desnonament entre les matèries afectades per aquesta distorsió.
Si això passa en un sol partit judicial documentat, no hi ha motiu per descartar que estigui passant, en diferent mesura, a la resta de l’Estat. Això afegeix una tercera explicació, no excloent amb les anteriors, a la caiguda del 45,4%: potser no estem mesurant menys necessitat de desnonar, sinó menys capacitat del sistema judicial per tramitar i executar els desnonaments mentre es reorganitza per dins. Exigim al CGPJ que aporti dades desagregades per partit judicial que permetin descartar o confirmar aquesta hipòtesi.
El context: la moratòria va ser derogada
Aquest trimestre no és un trimestre qualsevol. El 27 de gener de 2026 el Congrés va tombar el decret que prorrogava l’escut social. El Govern va reaccionar amb un nou decret (RD-llei 2/2026) que ja excloïa els petits propietaris de la protecció, i que el 26 de febrer de 2026 va ser derogat també pel Congrés, amb els vots de PP, Vox, Junts i UPN. Des de llavors, la suspensió de desnonaments per a llars vulnerables no té cobertura legal estable.
En aquest context de desprotecció creixent, una caiguda del 45% en els llançaments no és coherent. O bé els jutjats no estan donant sortida als expedients acumulats —i es prepara una onada de llançaments en els pròxims trimestres—, o bé la dada amaga una realitat que no s’està mesurant bé. Totes dues hipòtesis són alarmants.
Les dades de suspensió per vulnerabilitat mostren el veritable fracàs: el desnonament sense alternativa
El propi annex de l’informe del CGPJ sobre suspensions per vulnerabilitat en el primer trimestre de 2026 ho confirma:
- Es van presentar 1.388 peticions de suspensió per vulnerabilitat. Es van resoldre 1.172, i només es va concedir la suspensió en el 55% dels casos (654).
- De tots els casos en què es va suspendre el desnonament, només en l’1,8% es va aixecar la suspensió perquè la família va aconseguir un habitatge de lloguer o una solució residencial temporal digna.
- En el 25,5% dels casos, la suspensió es va aixecar perquè hi va haver “ajudes econòmiques o altres intervencions” de l’Administració —és a dir, diners per sostenir el pagament, no un habitatge alternatiu.
Això significa que les pròpies administracions públiques són conscients que estan desallotjant, de forma sistemàtica, famílies vulnerables sense oferir-los una alternativa residencial digna. No es resol el problema de fons: s’ajorna, es pedaça amb ajudes puntuals, o simplement s’executa el desnonament.
Com és possible que caiguin els desnonaments per lloguer?
Els llançaments derivats d’impagament de lloguer han caigut de 37.252 (2018) a 18.317 (2025), un -53,8%. Aquesta caiguda contrasta brutalment amb l’encariment sostingut del lloguer en aquests mateixos anys. Des de la PAH preguntem: on han anat aquestes famílies?
Plantegem una hipòtesi que mereix ser investigada amb rigor: que s’estigui produint una substitució silenciosa de les llars llogateres més vulnerables, expulsades del mercat de lloguer formal cap a la informalitat —rellogaments sense contracte, habitacions, infrahabitatge, amuntegament a casa de familiars, sensellarisme— i substituïdes per llogaters amb més poder adquisitiu que, en tenir alternatives, prefereixen negociar una sortida o no arribar mai al procediment judicial. Si aquesta hipòtesi és certa, ens trobaríem davant d’un fenomen de “desnonament invisible”: gent que perd casa seva sense que el sistema judicial ho registri mai com un desnonament.
El que exigim
- Que el CGPJ aclareixi públicament la contradicció entre la caiguda de llançaments totals i la pujada de llançaments practicats als serveis comuns de les grans ciutats.
- Que el CGPJ i el Ministeri de Justícia informin amb transparència de l’impacte real de la implantació dels Tribunals d’Instància sobre els terminis i la capacitat de tramitació dels procediments de desnonament, partit judicial per partit judicial.
- Una moratòria de desnonaments estable, sense pedaços trimestrals subjectes al càlcul polític de cada legislatura, i sense excloure col·lectius vulnerables en funció del nombre d’habitatges de l’arrendador.
- Que la suspensió d’un desnonament per vulnerabilitat vagi sempre acompanyada d’una alternativa residencial real i digna, i no d’una ajuda econòmica puntual que només retarda el desallotjament.
Les xifres que avui es presenten com una bona notícia són, llegides amb rigor, la prova que el dret a l’habitatge continua sense estar garantit en aquest país. Des de la PAH continuarem perquè cap família es quedi sense casa.